EL TIO RAMONET

El tio Ramonet era un personatge peculiar, esplèndid amb els diners de la germana, mentre ell va viure, les sortides familiars sovintejaven, cada any anaven a  Montserrat a l'Hotel Colònia Puig, i hi feien llarga estada, i no s'escatimava res, eren una bona colla: els tios, la Dolores, l'Enriqueta, la inevitable Carmeta i sempre s'hi afegia algú, algun germà de la neboda, una senyoreta que ella mai no va esbrinar qui coi era, algun membre de la família Roca...

Les sortides a Núria i a Bourg-Madame també foren freqüents, com que als llocs on anaven feien bona despesa els atenien a cor què vols.

Sorneguer, sempre ben vestit, l'abric i la gabardina eren indispensables i la gorra o el barret mai no podien faltar i amb el puro a la boca o entre els dits era la imatge viva del bon vivant.

Quan li explicaven o comentava una facècia reia fins a plorar. Un dia passejant ell amb la Carmeta penjada al braç,  un home va caure, es gira i mentre diu: mira quina manera de caure el  gamarús, la Carmeta rellisca i l'arrossega, distret com anava mirant el caigut, no va poder reaccionar i el dos feren la pirueta més grotesca que us pugueu imaginar i caigueren a terra com dos sacs. L'explicació del accident fou d'antologia.

Ell era qui tractava amb el personal del Còmic, com que les representacions, d'anar-hi cada dia, se les sabia de memòria anava a conversar amb el taquiller o amb el Peret de la claque, el que orquestrava la claque perquè aplaudís en els moments clau i així arrossegar els aplaudiments del públic. El Peret de la claque sempre duia bombí i junt amb la seva cort s'asseien a la darrera fila del Teatre i segons transcorria la representació s'anaven col·locant estratègicament, i reforçaven els llocs on el públic resultava menys enardit. Els membres de la claque anaven vestits de manera senzilla amb jaqueta i pantaló però tous, roba senzilla, mal armada i que mai no s'havia encarat amb una bona planxada, quan s'esperaven al carrer per entrar duien gorra que es treien, naturalment, en entrar al Teatre.
A ella li feia gràcia anar a seure amb els de la claque, se sentia així més integrada a la funció però la mare mai no la hi va deixar anar. Malgrat haver-se criat entre bastidors amb els fills extremà la prudència.

A la foto posant davant la taquilla del Còmic amb el taquiller. Aquest enviudà perquè la seva dona a qui li encantaven les ostres se'n menjà dotze dotzenes d'una tirada i... va petar.  Déu li donà una bona mort: va morir  tipa i contenta...