L'Angeleta nasqué el 1858 en un carrer d’aquell envitricoll, que s’enderrocà,  per obrir la Via Laietana, la famosa Reforma.

Era l’única noia de quatre germans, el seu pare tenia cotxeria de carruatges de luxe, de cavalls naturalment, i ella explicava que quan acabaven de sopar, s’endormiscaven de cap a la taula, i un dels cavalls entrava al menjador i els despertava, llepant-los el clatell.

Aquesta anècdota dóna constància de com era la salubritat de l’Època, ja que  no  eren rics però sí benestants. Tenien també un Casino en un principal de la Plaça Reial, xamfrà al c.Tres Llits. I potser pel assumpte dels cavalls, contactes, amb el món taurí, L’Angeleta servà fins la seva mort, als noranta anys, el cap dissecat d’un miura, i alguns cartells de curses de braus amb toreros de postin de l’Època. El Gallo apadrinà una neboda néta, germana d'una de les protagonistes d'aquesta història.

     

La noia era analfabeta, però bonica i distingida, menuda, amb cintura de vespa  quan caminava es vinclava com un jonc, i tenia uns modals elegants  serens i tranquils. Un dia pel carrer van dir-li,” Quin bibelot més bonic per tenir damunt d’una calaixera”!. El galant era senyor i pel què va dir es veu que anava amb bones intencions. De fràgil que era, un dia que baixava per la Rambla un cop de vent, que pujava de mar, se l'endugué Rambla amunt, reculà una cinquantena de metres fins que uns vianants l'aturaren

Malgrat ser analfabeta, festejava  amb un noi  d’una família prominent  de l’època, en Ramón Sanllehí.
S’estimaven i ell l’ensenyava a llegir i a escriure, li regalà un bonic missal que llueix en la fotografia.

Carnet d'accés a l'Exposició de Barcelona

                                                                    del 1888                                                                                                                                                                                                                                                                
La tuberculosi però, se l’endugué, l’Angeleta quedà trista i abatuda, i quan la família li plantejà nou casori, digué que mort ell, tant li feia amb qui la casessin. I la van casar amb un home més gran i ric: en Manuel Mañés, el tio Manelet de la nostra historia, i no tingueren fills. Ella no sap si es van estimar, però al cap d’uns anys, el 1910 morí el marit i la deixà sola i rica. Bé, ben sola no, li quedà la Dolores, la minyona, que no se’n separà fins a la mort, i els negocis, i ella no sabia ni de números ni de lletra, i li proposà a un germà solter, el tio Ramonet que si li gestionava el patrimoni el mantindria tota la vida, i a fe que ho feu, visqué com un rei fins a la mort,  perquè en aquella època un bon administrador ho feia tot, ell només havia de signar.

I ell s’administrava els seus propis diners. I no s'estava de tenir la querida de torn (cadascú a casa seva) ni es negava cap caprici.

Vivien junts,  l'Angeleta, el germà solter el tio Ramonet, la Dolores la minyona, un àngel que cuidà l'Enriqueta, neboda néta del Ramón i l'Angeleta,  que havia quedat òrfena als dos anys i que anà a viure amb ells.

Junts anaren passant la trista vida! això l'Angeleta ho deia molt sovint, 

L'Àngela de Cabo Villegas 

L’Angeleta era la parenta rica d'una munió de parents pobres, i en aquella època els pobres estaven molt desprotegits, no tenien cap ajut social i havien de recórrer a la beneficència  que sempre ha estat punyetera i selectiva.

Així que l’Angeleta era el recurs econòmic de tots, i s’hagué d’acostumar a dir que no i això l’endurí, i el cor craquel·lat  s’anà suturant amb capes d’indiferència que la portaren a la gasiveria, vestia pobrament,  polida però sargida i aprofitada, un dia sortint de Missa, li feren caritat.

A casa seva es menjava escudella i carn d’olla cada dia, llevat dels dijous que es menjava arròs, el menjar era de qualitat, ella i la Dolores anaven a la Boqueria a diari.

Però en totes les altres coses s’escatimava tot. A la neboda li feien una bata que li arribava als turmells i no n’hi feien una altra fins que ensenyava  mitja cuixa. Anava rapada al zero perquè així ni li havien de rentar ni tallar els cabells, i aquesta nena passà la infantesa i l’adolescència d’aquesta fila. Els seus regals de reis eren les joguines que ja tenia, embolicades amb paper de diari.

L'Angeleta era la propietària d'El Teatre Còmic el conegut Teatre de Revista del Paral·lel, ella creu que heretat del seu marit.
Cada tarda quan la nena sortia de l’escola anaven tots quatre al Teatre, sempre el mateix ritual, la menuda que anava a les Paüles del carrer de l'Hospital, quan sortia anava a casa a recollir els tios i el berenar i cap al Còmic falta gent. Es movia la nena entre bambolines com a casa seva, i en Josep Sampere, l’Alady o en Sagi-Barba eren els seus amics.

EL TEATRE CÒMIC

El Teatre Còmic fou construït el 1905 per l’ara reconegut arquitecte Manuel Joaquim Raspall, el del Modernisme del Vallès, d’estil eclèctic ocupà el terreny del Paral•lel situat entre els carrers de Tapioles i Poeta Sugranyes, que corresponia als números 85-87.

El seu propietari Guillem Juncà i Padró fou junt amb altres empresaris el creador del Paral•lel. Gent amb empenta que veieren què demanaven els temps i construint xiringuitos o teatres molt precaris feren que el Paral•lel fos conegut arreu.

L’ampli solar permeté fer al costat del Teatre La Alameda del Cómico, on s‘hi feien representacions, i també un cafè.

Fins el 1920 el Teatre s’especialitzà en Sarsueles, i després seguint la moda de l’època ( els feliços anys 20) s’hi feren Revistes Musicals i fins i tot a la platea combats de boxa i concursos de ball. 

Fou el gran baluard de les Revistes Musicals i totes les companyies que venien de Madrid, escollien aquest Teatre.

Molt prolífera fou l’època de Manuel Sugranyes i Albert que oferí un ampli ventall de sumptuoses Revistes.

El Cómico aconseguí remuntar després de la Guerra, s’hi estrenaren Sarsueles

I la Companyia d’Arthur Kapps i Franz Joham  ( els vienesos ) foren assidus en la segona meitat dels cinquanta.

Sent empresari Joaquim Gasa grans figures i excel•lents humoristes desfilaren per la seva passarel•la: Josep Santpere pare de Mary Santpere, Alady, Carmen de Lirio, Maruja Tamayo etc.

A finals dels cinquanta l’edifici presentava un estat ruïnós que feia preveure la seva desaparició, fet que succeí una mica d’amagatotis, el 17 de maig del 1962.

Es digué que el sostre no hauria aguantat la nevada d’aquell hivern.

Poc temps després fou derruït i s’hi construí un bloc de pisos.

Els darrers propietaris foren l’Angeleta de Cabo Villegas i la família Roca.

En properes entrades sabrem els lligams que el Teatre Còmic tingué amb l’Angeleta, amb la seva neboda néta, l’Enriqueta i amb ella la filla d'aquesta.

Propaganda en català del 1933

ROSMARINUS OFICINALLIS

El Romaní és una planta mediterrània arbustiva, és de tradició antiga el seu ús com a remei i com a condiment culinari, d’aquí la seva popularitat.

El Romaní o Romer té en les seves fulles unes glàndules on emmagatzema olis essencials que tenen una potent, característica i forta olor.

En la cuina tradicional mediterrània es fan servir les fulles, tan fresques com seques, per aromatitzar carns, aus, sopes, i li va molt bé a la carn de be, i macerat amb oli o vinagre els confereix un sabor especial que marida molt bé amb amanides i nombrosos plats. També intervé en licors, si bé se n’ha de fer un ús assenyat, ja que el seu gust potent pot destacar massa, i quan hi és amb excés confereix un gust amarg.

El nèctar de les flors és molt flairós i atrau molt les abelles que en fan una mel molt apreciada.

La planta del romer conté ferro, calci, i vitamina B6, té un fort poder antioxidant que el fa molt útil en l’el·laboració  d’embotits.

Té nombroses propietats farmacològiques, lligades als seus olis essencials: antiviral, bactericida, diürètica, antiinflamatòria, millora la circulació sobretot en les extremitats i per això constitueix un bon cicatritzant. Antigament  es tractaven amb romer alguns trastorns  nerviosos, els metges àrabs el feien servir per tornar la parla a qui patia un desmai.

Aspirar el seu fum va bé contra l’asma i té propietats espasmolítiques i anticonvulsives

Està provat que té efectes positius sobre la calvície.

Els efectes secundaris són nuls a no ser que se’n consumeixi amb excés, està contraindicat, però,  per embarassades i mares lactants. I els pacients diabètics o epilèptics tampoc n’haurien de consumir.

És una planta d’ús cerimonial, símbol d’amor etern, en exèquies record del difunt, en casaments, el nuvi el porta a la solapa, i la núvia en la corona nupcial.

Segons una llegenda antiga, quan la Sagrada Família fugia a Egipte, a la mare de Déu li relliscà el vel que anà a parar sobre un arbust verd. De sobte l’arbust es cobrí d’unes petites i oloroses flors blaves.

Els experts diuen que el romer té floració llarga o bé que floreix a la primavera i a la tardor.

Però a ella, no sap ben bé qui li va dir que floreix en totes les festivitats de la Mare de Déu, i d’això en té la certesa, car el seu romaní  per cada festivitat mariana es posa fet un pom de flors, i ni d’una se’n descuida, sigui l'estació que sigui de l'any, i ella encara que descreguda, cada vegada s’emociona quan veu la flairosa fidelitat del seu romaní florit.