EL DILUVI UNIVERSAL

Segons el Gènesis, veient Déu la maldat que havia crescut entre els homes decidí destruir-la junt amb tots els éssers vius. Si bé els textos bíblics són subtils pel que fa a la naturalesa dels pecats, sembla que es pot deduir, i també a la llum d’altres textos midriàtics que eren d’índole sexual, violència extrema , i omissió de l’observança dels preceptes divins.

Veient Déu que Noè era un home just, decidí salvar-lo. I li manà que construís  una arca, les dimensions de la qual li donà, l’havia de dividir en tres pisos.  Tenir una claraboia i una sola porta en un costat.

Li manà també que hi encabís una parella d’animals de cada espècie, i a tota la seva família, ja que pensava castigar els homes amb un Diluvi que duraria quaranta dies i quaranta nits, Noè obeí, i les aigües negaren tota la terra, cobriren els cims de les muntanyes i tots els éssers vius foren exterminats.

L’Arca surà sobre les aigües durant cent-cinquanta dies, i quan baixaren, quedà varada al cim del món Ararat.

Noè esperà encara cinquanta dies, i un corb i un colom l’anaren informant amb el seu comportament de com les aigües anaven disminuint.

Quan el colom no tornà tingué la certesa de que la terra estava seca.

En sortir, Noè oferí diferents animals en sacrifici i Yavé prometé que mai més exterminaria la humanitat, i com a símbol d’aquesta aliança cada vegada que el cel es cobrís de núvols sortiria l’Arc de Sant Martí.

Aquest relat, tal com la Bíblia el recull devia néixer a Mesopotàmia. Al Sud, ja de molt antic, es troben diferents relats del Diluvi, el més conegut, però és el Poema de Gilgamesh, que es remunta al II mil·lenni aC. Els hebreus el degueren conèixer en ser deportats a Babilònia. El contingut a grans trets és el mateix, càstig dels Déus a la maldat dels homes.

Aquest mite Mesopotàmic, passa també a Grècia i Roma, l’adapten i influeix en les seves Mitologies.

Però aquest mite està present en moltes cultures, llunyanes en el temps i en l’espai, és gairebé universal, cosa que fa pensar, que aquests diferents pobles es fan ressò d’una catàstrofe natural.

L’investigador H.S.Bellamy, descriu més de cinc-cents relats de pràcticament totes les cultures humanes, que descriuen un gran Diluvi. Que aquestes llegendes puguin ser certes, vénen avalades, actualment per grans quantitats de dades que aporten l'arqueologia i la geologia i que explicarien la gran quantitat de sediments marins que hi ha als cims de moltes muntanyes.

Les hipòtesis de què aquestes catàstrofes són provocades per l’impacte de cossos estel·lars cobren consistència, a mesura que avancen  els mitjans que aporten nous indicis geològics, arqueològics i antropològics, i que en interaccionar-se aporten noves claus sobre el clima i la seva evolució.

Aquestes teories explicarien la desaparició dels grans animals, de manera més clara, que no pas com es creia fins ara, que era obra de la mà de l’home. Com podia l’home que, amb prou feines, tenia llances i ganivets anorrear animals de tan gran envergadura com els mamuts i els grans felins?

D’altra banda el científic rus Valikovski creu que l’era glacial va finalitzar fa 12.000 anys i no un 1.000000 d’anys com fins ara s’havia cregut.

Per a molts científics, tot això hauria estat provocat per canvis bruscs en la biosfera provocats per modificacions en el sistema solar.

Totes aquestes teories han dut la comunitat científica a creure que fa, entre 9.000 i 12.000 anys, hi va haver a la terra un gran cataclisme que hauria acabat amb nombroses civilitzacions i hauria quedat en la memòria col·lectiva de molts pobles com el diluvi universal.

Presència del càstig diví, en les interpretacions de totes les cultures, a la maldat dels homes, càstig, que no redempció. En totes, un home just se salva i donarà vida a un home nou, que repoblarà la terra, se suposa que, per sempre, d’homes justos... renoi la sagacitat infal·lible dels déus!!!

Ingenuïtat dels déus?

Maniquea manipulació dels gurus espirituals i polítics de cada cultura?

Vistos els resultats, què ens espera?, què vindrà després?

Et après le déluge!!!

FILEMÓ i BAUCIS 
i 

ELS DESITJOS DELS HOMES

In illo tempore, quan ella era jove, visità el Parc Nou, d'Olot, a la Torre Castanys. La sorprengué la pau i tranquil·litat que allí s'hi respirava i el  petit pont que travessava el remorós rierol. Veure-hi arbres tan vells, molts de grans i ufanosos, i d'altres que el pas del temps ja havia anat fent acotar la copa,  la feu pensar...
Badant i flairant les aromes de flors, d'herba i de terra mullada, s'adonà que dos arbres, ja una mica corsecats pel temps, literalment s'abraçaven i les branques tan estretament unides estaven, que es feia difícil escatir quin era un i quin era l'altre. Els rètols que identificaven les espècies deien Quercus ilex, l'alzina, i Quercus robur, el roure. Aquest record li quedà gravat, i quan, més endavant llegí les Metamorfosis d'Ovidi, en llegir Filemón i Baucis, se li feren presents els fraternals arbres olotins.

En uns tossals de Frígia hi ha uns terrenys pantanosos, aleshores terres habitables, on vivien molt modestament, Filemó i la seva dona Baucis, a la seva cabana arribaren un dia Júpiter i Mercuri, hi entraren cercant l'amistat i l'aixopluc que la resta d'habitants del poble els havia negat, en desconèixer la seva identitat.

Filemó els feu seure a taula i els oferí un tros de llom adobat i Baucis s'afanyà, a atiar el foc i  a coure una col del seu hort , mentre, els prepararen un bany en una pastera i  pararen unes palles on poguessin recolzar-se, els ofereixen nous i olives, cireres silvestres i raves i xicoira amarga, mató i ous i mel. I s'adonen, que la gerra de vi no es buida mai per més que beguin, i estranyats, però per complaure els seus hostes, van a cercar l'única oca que tenien, per cuinar-la; aquesta espaordida es refugia al costat dels déus que es presenten i s'oposen al seu sacrifici, i així els diuen, Som déus i de tots els vilatans, només vosaltres ens heu acollit, per tant ells seran castigats. Veniu amb nosaltres al cim. I en mirar enrere tota la vall era negada  (el sempre present tema del Diluvi en les cultures antigues), només la humil cabana restava dempeus, i s'anà transformant en un majestuós temple, amb columnes i terra de marbre, teulada d'or i fermes portes esculpides.

Aleshores Júpiter els digué, digueu-me ancià just i dona digna d'un home just Què voleu?, Després de parlar-s'ho. Filemó digué: volem ser guardians  del vostre temple, i que quan arribi la nostra hora, morir junts, que un no hagi d'enterrar l'altre.
I així fou, foren sacerdots durant molts anys, i un dia que conversaven asseguts a les escales, Filemó veié que a Baucis li sortien fulles a la cara i ella veié com li sortien a ell, i mentre els seus cossos canviaven de regne, tingueren temps d'acomiadar-se; i dir-se que s'estimaven
abans que l'escorça del seu nou vestit els segellés els llavis. I Filemó fou convertit en roure i Baucis en til·ler.
I no només és memòria, la gent de la contrada encara mostra dos troncs bessons, mentre en relata la història. 

I què feu abraçar els arbres  olotins?

Cercant en la memòria de la memòria dels vells, ella ha escatit que els desitjos fraternals dels homes de l'est i de l'oest convergiren al bell mig d'aquesta Mediterrània antiga i sàvia, i es fusionaren en una abraçada intensa i eterna, i així vagaren pel cel fins aterrar en aquest parc de la nostra terra, i allí, on canviaren de regne,  es materialitzà aquest ànim de concòrdia i pau en un roure i una alzina, i hi romanen esperant que els anhels dels homes del nord i del sud els vagin a cercar i plegats, en un sol tronc, s'erigeixin en símbol i exemple viu de l'harmonia universal.
I així els aires del nord, del sud, de l'est i de l'oest com núvol frondós, espès de verdor donin testimoni als  homes de bona voluntat,  de la bona voluntat dels homes...

EL PODER DE LA IMAGINACIÓ

LA IMAGINACIÓ AL PODER

La imaginació és l'exercici de l'abstracció de la realitat  que estem vivint, la qual dóna solució a necessitats, desitjos o preferències. Les solucions poden ser més o menys realistes, en funció de com sigui d'enraonat allò que imaginem.
És la facultat de la ment de representar coses reals o irreals, són imatges creades per la fantasia i ens permet formar la imatge mental d'alguna cosa.
La imaginació és més rica que el llenguatge, és suggeridora , creativa, t'emociona, et calma, t'irrita, engendra sospita, és màgica i mítica. Ens du a la introspecció creativa.
La imaginació ha fet evolucionar l'home i el món.


Què és la Imaginació al Poder?

És l’eslogan més emblemàtic del maig del 68, sorgit  d'un pamflet-discurs del grup estudiantil més actiu de Paris.

El signes del temps enriquiren el seu significat, i traspassà fronteres; propicià potenciar la creativitat i la recerca interior com reforç de la raó en estat pur i evitar, el seu sueño productor de monstruos.  Per tal que l’home desenvolupés tot el seu potencial creatiu, imaginatiu, sensitiu, espiritual i tingués més interès en ser que en tenir.

La imaginació és necessària per no abandonar l’impuls  utòpic, i en moments difícils com els d’ara és imprescindible per sobreviure.

On neix la imaginació? en una ret neuronal generalitzada, que coincideix amb l'hipotètic espai del treball mental, una ret que abasta el còrtex frontparietal i el còrtex occipital.

I la mentida on neix?...

I... al Poder què s'hi ha instal·lat la imaginació o la mentida?

EL COR DELS CATALANS

El cor és un òrgan muscular situat en la cavitat del pit que, contraient-se rítmicament, és l'agent principal de la circulació de la sang.
El cor és també considerat com la seu del sentiment interior ; del sofriment, de l’alegria, del desig; com arca de l’aliança de l’afecció; de la sensibilitat, de la bondat, del sentiment moral. Reliquiari de la força de l’ànima i calze de l’esperit de cadascú. 

Fins aquí el cor de tothom, però els catalans, feiners i a voltes tocats per la rauxa vivim sempre a cops de cor, i així ens va, i ho reflectim en la parla.

Com a bons fenicis diem que tenim mal de cor quan tenim gana i segons què mengem o bevem ens fa cor agre. I que el vi bo dóna bon cor.

El cor és generós fent la satisfacció total dels desitjos: cor que vols cor que desitges o boca què vols cor què desitges.

El cor ens batega o bat d’emoció, de desig i un desencís o un desengany ens clava un clau al cor, ens destrossa o ens fa sagnar el cor. Quan veiem les notícies se’ns trenca el cor... El cor també ens parla en forma de pressentiment, el cor em diu...

El nostre cor és el dipositari de la nostra sinceritat: sortir una cosa del cor, amb el cor a la mà, amb la mà al cor, dir-ho de cor, portar el cor a la boca  i també alleugereix el confident que buida  el cor, obrint el cor a algú, descarregant el cor.

El cor pot estar trist, alegre, podem tenir una pena al cor, o rosegar una pena.

Als covards  els cauen les ales del cor  i no es veuen en cor de fer una cosa, no tenen cor perquè no gosen…els valents però tenen cor de fer i fan el cor fort i el cor els basta, i es veuen amb cor de fer tot allò que calgui.

Podem ser despietats de cor, tenir mal cor, tenir-lo dur, sec inhumà, de bronze, de pedra, de roca i fer les coses de bon o mal cor, de tot cor o de cor.
i quan tenim la intenció, per de cor o posant-nos en cor  podem fer-ho tot. Podem ser cristians de cor i de per cor.

I podem plantejar-nos una cosa de bon o mal cor segons per on l’enfilem i tenint el cor al treball arribar al cor d’algú i guanyar-li o tocar-li el cor.

Tenint el cor net i tendre i posseint abundància de cor podem portar meravelloses coses gravades al cor i si el cor no ens enganya i tenim  intenció de cor i prenem el cor podrem fer grans coses, sobretot si actuem de cor a pensa o sigui moguts per impulsos del cor. Molt més productiu que estar amb l’ai al cor, i que ens fem mal de cor, i que el cor se sobresalti de tant tenir-lo com una llentilla.

Podem tenir el cor d’una fera, o cor de lleó o bé de gallina o cor d’àngel, I una situació dura pot encongir-nos el cor. I si tenim pau al cor, estarem en el setè cel.

Amb els àngels i els arcàngels, els serafins i els querubins, els principats i trons, les dominacions, virtuts i potestats, i plegats augmentarem la cort celestial

Però sent el nostre cor un òrgan tan estressat, baquetejat per la lluita que representa debatre’s contínuament en la confontració entre el seny i la rauxa, hem de vigilar... perquè tal com deia Montserrat Roig, en el seu darrer article en el diari Avui:   El cor (és) un múscul perillós!!!

PITRERA DE PILLO

PITRERA DE PILLO

Què és una pitrera de pillo?


El pillo és un lladregot de poca monta, roba i per tenir les mans lliures s'entafora a la pitrera tot allò que es beneficia. En els TBOs, de quan ella era petita, era una vinyeta habitual. Al pillo, normalment vestit amb americana i gorra, que fuig i de la pitrera li surt un rellotge, un collaret o fins i tot un gerro etc... el substituí el caco, que ja anava amb antifaç, vestit de negre, amb jersei de coll alt, i un sac a l'esquena del qual emergien tots els cuerpos del delito... Quin poder té la cultura de la imatge !!!

Que sigui un terme que a ella li és familiar, és perquè la seva mare, quan de petits escampaven o tenien els calaixos molt desendreçats els deia: això sembla la pitrera d'un pillo, equivalia a la reunió d'un grup heterogeni d'objectes, agrupats sense ordre ni concert.

Ara les presons són plenes de pillos i cacos, una ralea que no té pedigrí social, ara allò que prima, que realment està de moda i que vesteix és ser, no un lladre de coll blanc, sinó un corrupte afecte a un o altre règim, i amiguito del alma d'algun peix gros, i fer-la sonada i agrupar-se sota els "ideals democràtics" d'un partit. Com més grossa la fan, millor, les diligències són tan llargues, que els delictes acaben prescrivint, i els culpables que al final resulta que no són culpables, de rositas!!!

També funciona ser d'estirp aristocràtica, tenen la impunitat assegurada.
















Però que feu, treballant honestament?, la honradesa no és lucrativa. Vinga animeu-vos, avui dia si no ets corrupte, no ets ningú !!!


Vivir para ver!!!

SETMANARI

7manari

Dimecres

Arriba carregada i  l=ascensor no funciona,

puja els graons comptan roses, fades i sirenes

Dijous

Quan entra a la cambra un raig de sol s=estabella en el racó on jugaven les nenes,
d=aquí uns intants no hi haurà  ni nenes ni sol

Divendres

(Veient una dona pel carrer)

Si a la Monyos li traiem els afaits, tindrem La Ben Plantada.

Dissabte

La vida de tots i de cadascú és una mala novel·la, el protagonista sempre mor.

Diumenge

Morta la fe i
desnonada l’esperança,                                      

sols resta com

molsa arrapada a la llosa,

la flameta agònica de la caritat

Dilluns

(Llegint el diari)

Quanta, Quanta merda!!!

Quan els poderosos alcin la copa bo i brindant per l'amargor dels oprimits els la omplirem de fel.

Dimarts

Passejant, ensopega de front amb una munió de lletres que van de bracet, en saludar-les li diuen, - som molt amigues i ens hem unit, per dir-te això:

Quan el guaret de tan eixut

no el solqui el jou,

que rau i jau en el seu cau i

al bou li plau que així a la terra no fa trau i

no li cou en el seu tou el niell

que el nua al jou sense un esgüell-.

Va penjar-se del braç d’una E per unir-se a la colla, i plegades i contentes prosseguiren el passeig.

EL LABERÍNTIC SET

El Set és la suma de tres, allò que és celestial, i de quatre que és el factor terrenal, és el nombre perfecte, simbolitza la unió del  que és humà i allò que és diví, la Creació. És la totalitat de l'univers en moviment. És màgic i és místic.

És el numero clau de l'Apocalipsi que l'empra 54 vegades per descriure les realitats Divines...S'obriran "Set Segells" abans que esclati la ira de Déu, que sotmetrà el món a "Set Judicis", "Set Àngels" tocaran "Set trompetes" per enviar "Set Càstigs" sobre els injusts...

Ella: Aquella boja que el curs passat ens explicava que als Encants es trobava "En el Séptimo Cielo", indret on habiten les ordes angèliques, i trobava que el Mercat hauria d'obrir "Els Set Dies de la Setmana" i que de la recerca de trastos n'havia fet un art, el vuitè després del "Septimo Arte",al qual homenatja contemplant amb "Els Set sentits":"Los Siete Magníficos", "El Septimo de Caballeria", "Los Siete Samurais","Seven","El Septimo Sello" i "Siete dias en el Tíbet".

Cosa que l'embriaga com contemplar "Els Set Colors de l'Arc de Sant Martí", o escoltar una composició on dansen "Les Set Notes Musicals" harmonia que rep com un dels "Set dons de l'Esperit Sant", que l'empeny a fer amb devoció "Les Set peticions del Pare Nostre" i recordar amb recolliment "Les Set frases" pronunciades per Jesús abans de morir a la Creu. Molt després que digués a Pere " que havia de perdonar el seu germà fins a SETanta vegades." 

Ella que als Encants havia presenciat com els "Set Pecats Capitals" plantaven  cara a les "Set Virtuts Teologals " que sortien airoses de l'encontre, i en aquest arravatament místic havia grimpat per "Las Siete Moradas", però, sense rebre el Viàtic,  el darrer dels "Set Sagraments".
I que des de la darrera Morada havia besllumat "Les Set Meravelles del Món Antic" i "Les Set Meravelles del Món Modern", d'aquest món, configurat pels "Set elements" i que solquen "Set mars ", aquest món que la voluntat sàvia de Déu creà en "Set Dies". 
Món aquest que engendrà  "Els Set Savis de Grècia", i s'enriquí amb les "Set Arts Lliberals", i "Las Siete Partidas" d'Alfons X el Savi. 
I en el qual Shakespeare considerà que "Set són les edats de l'home i de la dona".

I foren "Set els esperits que reposaren en la vara de Josep", aquell que interpretà el somni del Faraó,  "Les Set vaques magres" que vingueren després de "Les Set vaques grasses", i les "Set espigues ufanoses" que precediren "Les Set espigues raquítiques" 

Són "Set els principis de l'hermetisme" i "Set els virus coneguts" (mentre la ciència no digui el contrari).

I  a la llum dels "Set braços de la menhorà", ella ha meditat sobre "Els Set estadis o cels " de la religió Islàmica.

I ella als néts els explica: que "El Gat amb Botes" tenia unes botes de "Set llegües", i que "Set nans" cuidaven la Blancaneus...

Dau al Set

... I tants "Sets" no deuen sumar 1714?

INICI JOIÓS D'UNA NOVA SINGLADURA

INICI DE CAMÍ

RECORDS DEL VIATGE DE LA VIDA

M'AGRADARIA QUE EL BLOC FOS DIVERTIT, SINCER, FRESC, AMÈ I DISTRET PERÒ...

NO SÉ BEN BÉ QUÈ HAIG DE FER PER ASSOLIR-HO...