COETANIS DE L'ANGELETA

Com tot mortal l'Angeleta estigué envoltada de diferents tipus de gent, de ben segur que degué conèixer algun indesitjable, però és evident que en el seu entorn hi hagué algun angelet bufador.

No totes les amistats de l'Angeleta eren eficaces mestresses de casa, explicaven que estan d'estiueig la minyona preguntà a la senyora què volia que fes per sopar, i li contestà que ella ja passaria per l'hort, que li feia il·lusió collir-ho ella mateixa, a l'hora de sopar la minyona pregunta, senyoreta què hi ha per sopar? i la senyora li contesta  -bledes són damunt la taula de la cuina -senyoreta si són lliris!

L'ANGELETA ÉS LA QUE ESTÀ INCLINADA EN PRIMER TERME AMB L'OMBREL·LA A LA FALDA

També hi havia senyores encorsetades en el seu entorn, ella no sap ben bé qui pot ser aquesta.

Quan l'Angeleta era jove al carrer d'Avinyó s'hi instal·là una botiga de màquines de cosir, on ensenyaven a cosir a les noies, les més maques les posaven al costat de l'aparador, l'Angeleta un dia que passava per allí en veié una especialment bonica, i en arribar a casa ho comentà al seu germà, que l'anà a veure, hi cosien tres germanes que per la seva procedència els deien les valencianes guapes, i el germà es casà amb la que havia cridat l'atenció de l'Angeleta. Tingueren tres filles i un fill, en Josep, l'avi d'ella, aquell que morí als trenta-set anys d'un cosí germà del tifus, segons el metge, i deixà sis fills.

En Josep es casà amb na Magina que veiem en un primer pla a la bassa de la torre, i jugant a ganxet amb la germana, en fotos fetes pel seu cosí l'eminent pintor Baldomer Gili Roig.

Aquí veiem la Magina també amb la seva germana, si bé de cara no era molt afavorida (deia que tenia nas d'escandol), tenia un cos molt ben fet, el seu cosí la volia de model però posant-li una altra cara, però el pare molt de l'època li va contestar que mentre ell tingués dues mans per treballar ella no faria aquestes coses.

En Josep i la Magina es conegueren al vaixell quan anaven a fer les Amèriques, ell anava sol i la Magina amb la família, el germà gran hi anà primer i preparà el  terreny, fins i tot li havia trobat un promès.

El pare de la Magina era ferrer a LLeida, i inventà la rella catalana, però coses de l'època, si bé tingué una gran acceptació en un indret eminentment agrícola com era la capital del Segre, no la patentà, i tot seguit la hi copiaren. Això i els dispendis excessius de la dona l'arruïnaren així que hagué d'emigrar.

La parella es casà a l'Argentina i hi romangué fins que el pare d'ell, ja gran i casat amb la tercera dona, havia enviudat de la baba, i de la segona dona  el reclamà.

QUAN EN JOSEP ERA DOMADOR DE CAVALLS SALVATGES A L'ARGENTINA

Allí hi tingueren molts fills, alguns moriren en néixer, l'Oscar quedà enterrat a la Chacarita. Retornaren amb els quatre grans i la Magina embarassada d'en Ramón, com que era molt aprensiva, no va menjar res, que li subministrés el vaixell durant el mes que durà la travessia de retorn, només allò que ella duia en un mundo, la seva desnutrició l'arrossegà en Ramón durant molts anys que junt amb una meningitis feu que la lluita per fer-se un lloc en la vida fos dura. Aquest ja de gran fou de la desgraciada lleva, que feu la guerra, patí camp de concentració, presó i quatre anys de mili. Tota una vida lluitant contra l'adversitat.

ELS QUATRE NENS ROSSOS SÓN ELS QUATRE FILLS  D'EN JOSEP I LA MAGINA NASCUTS A BUENOS AIRES ELS DOS PETITS VAN NÉIXER A BARCELONA

Els tres grans hagueren d'emigrar en acabar la guerra, un amb els anys retornà però els altres i llurs fills romangueren a l'altra banda de l'Atlàntic.

Ela germans de la Magina no retornaren mai més.

EL GRA DE MOSTASSA

                                                     

EL GRA DE MOSTASSA

Tots coneixem la paràbola del gra de mostassa, com un gra tan petit en condicions adients pot esdevenir un gran arbre. I en condicions adverses?

Seguint el periple de l'Angeleta hem oblidat la petita reneboda, l'Enriqueta,

què fou d'ella? com acabà?

Influenciada pel món de la faràndula, a les fotos adopta postures de pizpireta malgrat anar pelada al zero, i amb la bata que (com ja va dir ella) començava al turmell i fins que no anava molt per sobre genoll no se n'hi comprava una altra. 

Aquestes posturetes devien formar part de la quotidianitat i eren una defensa, de ben segur, si ella vestida d'aquesta fila es comparava amb la indumentària parafernàlica litúrgica i revisteril.

Si bé es veritat que els tios i la Dolores se la estimaven i li reien totes les gràcies, també sovint s'havia de sentir: ditxós qui et voldrà i no et podrà heure. Per altra banda no tenia obligacions, no se li exigia res i ningú no es preocupava de si estudiava i feia els deures o no, en aquest aspecte tenia una vida relaxada, però les directrius pedagògiques devien ser d'allò més confoses. Una de les dites de la tia Angeleta era: que les noies havien de vigilar, l'home pujant-se els pantalons ho havia solucionat tot. 

Anà a les Paüles del carrer de l'Hospital, Sor Teòfila i Sor Petrita foren les seves mestres i l'amistat durà molts anys, anava sovint a veure-les amb els seus fills, fins que les traslladaren a altres punts d'Espanya, però quan venien anaven amb corporació a rebre-les i acomiadar-les: ella, els seus fills i les companyes de Col·legi, l'amistat amb les quals es mantingué al llarg dels anys i només truncà la mort.

Sempre conservà el contacte amb la mare i els germans, cada dia es veien, vivien al mateix carrer, al carrer de la Unió, la mare hi regentava una pensió des que enviudà, i quedà sola amb els sis fills, per això, la petita anà a viure amb els tios, una pensió freqüentada majoritàriament per homes no era lloc adequat per a una criatura de dos anys.

Els germans, a mesura que es feren grans s'embolicaren en política, fundaren el POUM junt amb Andreu Nin, primer compromesos amb el Partit, lluitant al front després,  hagueren d'exiliar-se al final, tampoc no pogueren estar per ella. Si bé sempre s'estimaren molt i mantingueren vius els llaços fraternals, estiguessin junts o allunyats. Retrobar-se, els que van poder, fou una experiència enriquidora, en la qual els absents també hi eren presents. En aquesta unió permanent la germana petita hi jugà un gran paper. Acudí sempre a totes les seves necessitats. Així és que la vida ella sola se la forjà.

Sociable i simpàtica en fou sempre i això l'ajudà a ser amiga i estimada de tots. I a assolir grans fites que ajudaren moltes persones i col·lectius.

L'ambient en què visqué potser no era el més adequat per a una nena, a les Paüles (monges amb mentalitat pròpia de l'època) fins a mitja tarda i d'allí al Teatre Còmic entre bambolines devia ésser un bon contrast. Era amiga del personal de manteniment, de les vicetiples, que li feien confidències (ves a saber quines) de les vedets...un totum revolutum peculiar, que estimava i l'estimava i hi era feliç i entre les monges també n'era, a casa la mare i els germans s'hi trobava bé i a casa els tios malgrat viure alguna situació que podria semblar sòrdida també se n'hi trobava, aquesta diversitat, aquesta globalització heterogènia de personatges i afectes, que metabolitzà molt bé, la feu comprensiva i

avançada al seu temps.

EN EL CÒMIC GAIREBÉ DE PLANTILLA

Fou una gran persona, la dona forta de la Bíblia. Estudià infermeria, pagant-se els estudis treballant, i tota la vida exercí gratuïtament la professió.

Es casà, tingué sis fills i fou la mare de tots, no tenia un no per ningú, tenia una increïble capacitat de treball i de resoldre els problemes de tothom i fou un exemple de dona: culta, entregada, responsable, eficaç, creativa i malgrat tenir una vida molt dura i estar sempre greument malalta tenia un gran sentit de l'humor. Si algú no es trobava bé on vivia, jove o vell, anava a parar a casa seva.
La seva mare amb els anys es tornà a casar i els dos avis visqueren amb ella fins que van morir, i això que primer morí l'àvia i el padrastre no havia conviscut amb ella fins que anà a viure amb la seva família, eren deu de colla més els afegits.

Una meravella de persona, que sempre fou respectada, admirada i estimada, una Supervedet de la vida i és que una bona llavor sempre serà una bona llavor i la malícia com la bellesa està en l'ull que mira.

FLORS

PERSECUCIÓ A LA REFORMA

PERSECUCIÓ A LA REFORMA

A la vuitena entrada queda constància que 
l´Angeleta exhalà el seu primer vagit en l‘indret de la ciutat que fou derruïda per bastir-hi l'actual Via Laietana, l’abans dita Reforma.

Ella estava l´altre dia a la parada de l´autobús de la Via Laietana davant la plaça de Ramón Berenguer III, badava contemplant la gent i el transit intens i de sobte, un noi alt, prim, ben plantat, vestit de negre de cap a peus, torejant el trànsit travessà la Via fet una exhalació, era jove, tal com corria no podia ser d’altra manera, anava ben vestit, roba bona i look d’assessor d’imatge, ben plantat el seu estil corrent denotava entrenador personal, el seu glamur però, no l’impedia de córrer cagando leches que és una expressió que ella, quan la sentí, trobà d’allò més ordinària.

Ella pensà qui així corre, no corre fuig, aviat apareixerà el perseguidor, i així fou darrere aparegué un altre noi però no l’encalçava el seguia, era de les mateixes característiques del primer però ni tant alt ni tant ben plantat potser per això anava al darrera... Corria però, amb el mateix desfici, devien jugar-s’hi el mateix...

I ella pensà ara vindrà el tercer, i el tercer aparegué i ja era d’un altre estil, ni era alt, ni glamurós, ni corria amb tant delit, i era cautelós amb el trànsit...

De què o de qui devien fugir? De les admiradores que els assetjaven? De qui concedeix la Creu de Sant Jordi que com en donen tantes ja no resulten exclusives i per tant no resulta glamurós tenir-les? Vés a saber...

Els nois venien de la banda de la Catedral i travessaren la Via cap al barri de Santa Caterina, en segons les sirenes envairen l’espai i les motos i cotxes patrulla col·lapsaren la Via.

El tercer actor, l’encalçador, orientava la Policia amb el seu Walki-talqui, i per l’enrenou que armaren els xicots degueren fer-la grossa. Però, ni els diaris ni la TV en digueren res, no deuria interessar...

Aquest episodi l’ha fet meditar:

Per què cuida tant la imatge i les aparences la gent?:

Per què els agrada?

Els fa sentir admirats, segurs de si mateixos, envejats?

Per què venen la seva imatge? Models, actors.

Per què venen un producte? Executius, comercials.

Per què venen promeses, il·lusions, mentides?: banquers, polítics, xarlatans, delinqüents de coll blanc.

Allò que sempre ha despertat admiració, l’estatus de la gent, el seu tren de vida, l’aparença, el glamur, l’anar ben vestit, visto lo visto, potser seria bo de posar-ho en quarantena. En un País veí hi ha qui por unos trajes no s’ha venut la primogenitura sinó la honra...

D’això ella n’ha tret diverses conclusions:

No corre amb el mateix delit aquell qui encalça que aquell qui fuig, ni a les pel·lícules!

Que no ens deixem enlluernar pels oripells, a molts els deu haver costat un tip de córrer mirant enrere, o a costa de què o de qui són on són.

I que la cabra tira al monte, no oblidem que un dels motius d’obrir La Reforma fou esponjar aquell indret, cau de delinqüència i de difícil repressió. Així que els presuntos delincuentes sabien bé on aixoplugar-se.

                             

                                                     

                                                               

LES JOIES DE L'ANGELETA

L'Angeleta tenia joies, ella n'havia sentit a parlar si bé no les havia vist mai. Eren al banc deia la tia. Sí que havia vist els brillants del tio, un raïm de tres o quatre anells de brillants i or blanc o platí lligats en un cordill, que la tia i la Dolores guardaven en el saler del rebost.

Ella no sap quines joies li regalà el galant estimat, en Ramón Sanllehí, ni tampoc ben bé quines n'hi regalà el tio Manelet.
Conserva les balances que la mare li deia (li ho havia dit la tia) on el tio Manelet pesava els brillants, ella sempre ho ha trobat un xic exagerat, no són unes balances de pesar patates però tant com de pesar brillants...dels brillants a les patates hi ha més que un terme mig.

La tia explicava que el marit li havia regalat unes magnífiques arracades de brillants, i que al cap d'un temps va dir-li: "Angeleta si ara me les vengués hi guanyaria molts diners, dona-me-les i et regalaré una altra cosa", ella li contestà " vent-les però no em regalis res més que et puguis o et vulguis tornar a vendre". Això li fa pensar, a ella, que els negocis del tio eren la compra-venda, si no fos que el tio no era avantpassat directe pensaria que aquesta fal·lera encantística li ve d'ell, si bé sense la vessant crematística ja que ella allò que compra acaba regalant-ho, desprès de tenir la feina de restaurar-ho i la despesa dels productes que li calen per fer-ho, o sia que de negocianta res.
La mare li explicava, de petita, que la tia tenia una sargantana de platí amb tot de brillants des del cap fins a la punta de la cua, i que els ulls eren dos robins, un dia que miraven medalles amb la tia va dir-li: "tia, perquè no li ensenya l'agulla a la nena" i aquesta contestà la "tinc al banc".

I tot ho tenia al Banc sempre.
Quan la tia morí, a la casa només aparegué una soguilla d'or, que li donaren a la mare d'ella. Com que era massa llarga com a cadena en tallaren un tros per fer-li una polsera a ella, amb una moneda que li regalà la seva padrina.

 La cadena resultant de la soguilla amb el desgast que aquella ja portava es trencava molt i acabà fosa.
I a la mort de la tia ni la sargantana, ni la resta de joies que romanien al banc, ni els diners cantaren gall ni gallina. I la mare d'ella res no en sabé mai més.
Pel que fa als brillants del tio, tampoc no se'n sabé res.
Sempre fou la mare d'ella  qui es cuidà dels tios i de la Dolores, i quan el tio Ramonet morí, de les dues dones. Però ja a les darreries, dos renebots, germans solters començaren a rondar-les, i la Dolores cada vegada que l'Enriqueta anava a veure-les li deia "nena agafa els brillants del saler", perquè aquí no sé pas què passarà, Però l'Enriqueta mai no va voler, deia "i si mai la tia els hi demana?" "tranquil·la ja m'arreglaré jo", l'Enriqueta se l'estimava massa per sobreposar l'interès dels brillants al seu benestar i els brillants sojornaren al saler fins que els nebots se n' endugueren subreptíciament  velletes i brillants aprofitant que l'Enriqueta estava de vacances, amb les quatre criatures, a casa de la seva mare a Lleida.
I així de discreta fou la fi de la història de les joies de l'Angeleta.

Més trista fou la fi de l'Angeleta i la Dolores; durant les mateixes vacances, un mes dona per molt, morí l'Angeleta i l'Enriqueta  va córrer al costat de la Dolores, que terroritzada, només tenia por que hi anés la policia. L'Enriqueta se la va voler endur a casa però aquesta li digué que no podia i no li podia dir el perquè.
Malgrat anar cada dia a veure-la, no les deixaven mai soles, no esbrinà el què, si bé sempre tingué una fosca sospita, al cap de poc la Dolores també morí, aquest episodi entristí per sempre la vida de l'Enriqueta, i la d'ella també.

LA BARCELONA QUE VA VIURE L'ANGELETA

LA BARCELONA QUE VA VIURE L'ANGELETA

Si noranta anys en la vida de l'Angeleta degueren donar per molt, tot i que ella no sap com fou de rica la seva existència.

Noranta anys en la vida d'una ciutat deuen produir vertigen.

Avenços a tot Europa afavoriren Barcelona o la perjudicaren però ella resolta seguí el seu camí.

1864 creació de la Creu Roja Internacional.

1867 Inici de l'ús d'antisèptics en les operacions quirúrgiques.

1868 Es patenta el primer procediment per esterilitzar els aliments.

1868 Es descobreix la taula periòdica d'elements químics.
1868 El telèfon treu el nas. 
1872 - 1876 Tercera guerra carlina.

1873 - 1820 període més modernista de les arts plàstiques.

1873 - 1874 Primera República Española.

1873 Primera central elèctrica a Barcelona.

1874 -1885 regnat d'Alfons dotzè de Borbó.

1878 Inici de la fabricació de màquines d'escriure.

1879 Inauguració de la carretera de Vilanova i la Geltrú a Barcelona per la costa.

1879 A Vilanova s'hi crea una important fàbrica de teixits.

1881 Primer enllumenat públic a Barcelona.
1881 Es crea L'Escola de la Dona

1882 Inici de la construcció de la Sagrada Família.

1884 Waterman inicia la producció de la ploma estilogràfica.

1885 - 1882 Regència de Maria Cristina d'Hsbsburg-Lorena.

1885 Epidèmia de còlera.
1888 Exposició Universal de Barcelona.

Carme Maria Devesa i Iglésias compra la màquina de cosir Singer que és actualment: a la plaça de la Sagrada Família 10, primer pis, porta quarta.
1891 Primer tramvia elèctric a Barcelona.

1895 Roentgen descobreix els raigs ixs.

1897 Fructuós Gelabert i Badiella filma la primera pel·lícula comercial.

1898 Independència de Cuba.

1900 Jornada laboral màxima d'onze hores per a les dones a Espanya.

1900 Reial decret que fa obligatori el permís de conducció d'automòbils a Espanya.

1902 - 1931 regnat d 'Alfons tretzè.

1902 S'implanta la jornada legal màxima d'onze hores.

1903 Primer vol a motor.

1904 Llei de descans dominical.

1904 Eistein crea la teoria de la relativitat. (Tot continua sent molt relatiu)

1906 - 1956 Protectorat del Marroc per part d 'Espanya.

1908 Es crea l' Institut Nacional de Previsió.

1908 Llei que estableix l'ensenyança obligatòria dels 6 fins als 9 anys a Espanya.

1909 Setmana Tràgica, insurrecció a Barcelona contra la mobilització de reservistes per lluitar contra la revolta del Marroc; deriva en la crema de convents.

1913 L 'Institut d' Estudis Catalans publica el llibre "Normes Ortogràfiques”.

1914 - 1925 Mancomunitat de Catalunya.

1914 - 1918 Primera guerra Mundial.

Cada ciutat important de Catalunya té, com a mínim, una sala d'exhibició de cinema.

1917 Pompeu Fabra publica” Diccionari Ortogràfic”

1919 Implantació a Espanya de la jornada laboral de vuit hores.

1920 El vehicle més corrent de transport de persones, a Barcelona, és el carruatge tirat per cavalls.

1922 La primera línia aèria comercial és: la de Barcelona Palma de Mallorca.

1923 Dictadura de Miguel Primo de Rivera amb el consentiment reial,

1923 Llei que estableix l' obligatorietat de l'ensenyament dels sis als catorze anys.

1924 Primera radioemissora, la de Barcelona. Primer ferrocarril metropolità soterrat a Barcelona.

1926 Primer dia del llibre a Barcelona.

1929 Exposició Internacional de Barcelona.

1931 - 1939  Segona República Espanyola.

1931 Llei que permet que per primera vegada les dones tinguin dret en les eleccions legislatives, dret exercit per primer cop el 1933.

1931 Constitució del partit polític Esquerra Republicana de Catalunya. Reinstauració de la Generalitat de Catalunya.

1935 Primeres cases a Barcelona  venudes per pisos.
1936  - 1939 Guerra Civil Espanyola.

1939 Racionament oficial d'aliments a Espanya mitjançant cartilles, a Barcelona ja existia abans del 39.

1939 - 1945 Segona Guerra Mundial.

1939 - 1975 Dictadura de Francisco Franco Bahamonde.

1939 Supressió a Espanya dels partits polítics i sindicats.

1945 Fundació de l' Organització de les Nacions Unides. Invenció de la bomba atòmica.

1948 Invenció del Transistor.

1950 Encara hi ha alguns carros arrossegats per cavalls a Barcelona.

Els telèfons passen de tenir cinc xifres a tenir-ne sis.

1951 La vaga dels usuaris de la vaga de tramvies per l'increment de deu cèntims de pesseta per viatge aconseguí aturar la pujada de preu.

1955 Salk inventa la vacuna contra la poliomielitis.

La vida de l'Angeleta s'estroncà aquí, però la de Barcelona dura i durarà pels segles dels segles amén.

# Les dades que es donen a nivell mundial, europeu o espanyol per descomptat que afecten directament Barcelona, encara que no totes la vida de l'Angeleta...

EL DIA A DIA DE L'ANGELETA

Ja hem dit que la vida de l'Angeleta era monòtona, i que cada dia ella i la Dolores feien el mateix, anaven plegades a la Boqueria i sempre compraven a les mateixes parades, se suposa perquè eren de confiança, no obstant l'Angeleta no se n'acabava de fiar.

Quan comprava el lluç:

- Ja serà prou fresc, Paquita? 

- Sra Angeleta si raja sang!

- A mi no m'enredaràs pas, quan jo, de jove, venia colomins, em venien a cercar la sang per injectar-la al peix poc fresc, perquè la sang de colomí no coagula, i així podien fer passar gat per llebre... 

- Sra Angeleta no em digui això, que fa molts anys que em compra -

- Sí, sí...vés...vés...de tu em fiaré...

Després de la compra del peix venia el ritual de salar-lo, la Dolores el posava en un plat i li tirava la sal amb parsimònia, la tia al darrera anava indicant l'itinerari que havia de seguir l'ingredient,- aquí en falta una mica, miri Dolores que en aquesta punteta no n'hi ha tirat... aquí no n'hi ha prou...vigili que ara allà n'ha tirat massa...  i amb aquestes minúcies es feia l'hora de dinar.
Verdura i peix era el sopar de cada dia, i per dinar cada dia caldo i carn d'olla, llevat dels dijous que es feia arròs, cada dijous un o dos germans de l'Enriqueta hi anaven a dinar, i en acabar li demanaven a la tia una copeta de vi ranci, ella es feia pregar però al final els la posava, això sí, un vaset com un didal i de l'acabament del vi fins al borde del  vas quedava un bon espai, els nanos miraven a través d'ell i deien - desde aquí veo a mi tia Dios quiera que no la vea otro dia  i la resposta d'ella sempre era la mateixa: -si ves ximplet ja veuràs el dia que no em vegis...

Els germans de l'Enriqueta, els quatre més rossos

La idea de la mort no li agradava gens ni mica. Quan la gent alabava la seva longevitat, i li deien -ai senyora Angeleta vostè arribarà als cent anys!
Ella s'enfadava i treia del moneder un tros de diari on sortia que algú havia mort als cent-vint anys,
-si aquest  hi va arribar, perquè no puc arribar-hi jo? deia irada.
Una de les seves frases favorites era  "morta jo merda pels qui quedin".
I així fou, però en aquest cas la merda l'esquitxà.
Tenia una tomba de propietat al Cementiri Vell, ella no la conegué però la mare li explicà que tenia capella i podridor sota terra.

Aleshores no es pagaven arbitris fixos per tenir propietats funeràries, quan hi havia un enterrament es pagava una quantitat proporcional als anys que feia que hi havia hagut el darrer sepeli, així era de suposar que si no n'hi havia cap la cosa romandria tranquil·la pels segles dels segles..
l'Angeleta que sempre digué " morta jo, merda pels qui quedin" i que volia
que un cop morta i enterrada tiressin el títol dintre la tomba perquè ningú més hi fos enterrat després d'ella. Fou obeïda.

Tomba de l'Angeleta possiblement el dia de l'enterrament del seu marit.

I així es feu, amb ella s'enterrà el títol, però al cap d'uns anys canviaren les disposicions sobre cementiris i s'obligà a pagar unes taxes anuals per cada sepultura, segons la seva categoria, prèvia presentació del títol, en no disposar-ne, no es pogué fer i expropiaren la tomba, i l'Angeleta i els seus companys d'eternitat anaren a compartir-la a la fosa comuna. Sense comentaris...

LA CASA DE L'ANGELETA

Pla Cerdà

El carrer de la Unió fou el melic de l'espai vital de l'Angeleta, ella no sap, però, quan hi anà a viure, de fet si de jove vivia en una carrer avui desaparegut per la reforma de la Via Laietana, en deuria marxar abans del 1899 que és quan s'inicià, i el darrer tram es va acabar el 1913.
Les obres foren inaugurades pel rei Alfons XIII y el president Antonio Maura el 10 de març del 1908. La construcció va dividir-se en tres trams

1908-1909 Entre el port i la plaça de l'Ángel,va anar a càrrec de Lluís Domènech i Montaner.

1909-1911 Entre la plaça de l'Ángel i el carrer Sant Pere Més Baix, va anar a càrrec de Josep Puig i Cadafalch.

1911-1913 Entre Sant Pere Més Baix i la plaça Urquinaona, a càrrec de Ferran Romeu.

Plànol de Barcelona abans de la Reforma

La Reforma enderrocà 2199 cases, estre elles molts palaus medievals, afectà 10.000 persones, i la rassa que s'obrí feia 80m d'ampla i 900 de llarga.

L'obertura de la Via Laietana

Molts ciutadans, artistes i intel·lectuals protestaren, però la mesura convenia a la burgesia, connectava l'Eixample amb el Port.

També la destrucció de la laberíntica contrada afavoria la repressió en cas d'aldarulls, i també higienitzava la zona. I s'aprofità per emplaçar-hi el Metro.

Túnels, s'aprofità per instal·lar el Metro

Ella no sap del cert si l'Angeleta anà a viure al carrer de la Unió  amb el marit o ja vídua, el tio Manelet morí el 1910. ella de petita havia sentit dir que l'Angeleta es vantava, temps enllà, de què feia més de quaranta anys que hi vivia i que no havia pintat mai el pis, i que quan hi anà a viure tampoc no l'havia pintat. Comprovant dades creu que el tio Manelet morí en aquest carrer.

Era un carrer concorregut i vital, ric en anècdotes. Un conegut de la família divertit i faceciós, s'hi passejava un dia i se li creuà una gilda molt cenyida i provocadora, el caminar de vampiressa era tant marcat, que ell va i li diu amb el seu accent tortosí: senyora o a mi em roda el cap o a vostè li volta el cul!!!

L'Angeleta i companyia vivien en el primer pis del número 10.
L'escala era estreta i fosca, els graons alts, el replà minúscul.
El rebedor era espaiós i feia, també, de repartidor. Davant la porta d'entrada hi havia un paraigüer modernista, molt carregat, hi havia dues pintures xineses sobre vidre, que flanquejaven un magnífic mirall de cristall ensoguillat, la família emmarcà mirall i xinos i encara els conserva.
De fet es desballestà i s'aprofità per peces, els diners que ara valdria!!!

A l'esquerra hi havia la sala i l'alcova, a la sala un lavabo de xicranda, d'estil isabelí, tant gros com un piano, era l'atracció d'ella i els seus germans, era una peça, ja aleshores, molt valuosa pel disseny i l'excel·lència de la fusta. En front un armari isabelí de caoba, que ara té ella,
A l'alcova un llit i una calaixera, amb una talla de fusta del Nen Jesús a sobre.

El menjador, petit i atapeït de mobles modernistes, donava a una galeria àmplia i esbalandrada que s'emmirallava amb altres de la mateixa condició. Algun gerani espigolat i raquític era tota l'ornamentació.

A la galeria regant les plantes

El menjador donava també a una habitació, tancada amb una àmplia vidriera de tons pàl·lids, que a ella li encantava, hi havia un armari de paret a paret i un banc on s'hi guardaven els diaris i dos puzles de quan la seva mare era petita.
No hi havia bany només un wc molt petit que donava a l'escala, assegut a la tassa, a través d'una finestreta escanyolida, podies fer visita amb qui hi pugés.
La cuina estreta tenia un rebost al fons. La rajola dels fogons era vermella i emmarcada amb ferro negre, els fogons els típics de pedra blanca embridats amb ferro.
Una veïna de l'escala tenia el costum de guardar els diners en el fogó perquè no els hi robessin, i un dia atrafegada l'encengué sense retirar-los i ja us podeu imaginar el desesper.
La casa resultava fosca i llòbrega, però a ella li agradava anar-hi, els diumenges d'hivern a la tarda feien torrades al braser que untaven amb llard i sucre.
Quan ella hi anava només quedaven la tia i la Dolores, dues velletes entranyables que ella estimava i estima per l'afecte que li encomanà
la mare.

Les dues en una anada a Montjuïc amb la família d'ella

LA COTXERIA 

L'Angeleta tenia també una cotxeria al carrer de la Unió, ella suposa que la hi devia deixar el marit, els carruatges eren de categoria, i els cotxers ben plantats. L'avi d'ella formà part del cos, des que tornà d'Amèrica fins a la seva mort als 38 anys víctima, van dir els metges, d'un cosí germà del tífus!!!

Els membres de la Cotxeria i llurs famílies eren com una macro família, hi ajudava la proximitat dels habitatges, malgrat algunes manifestes diferències.
Celebraven plegats les grans festivitats, especialment la festa patronal: Sant Antoni Abad, el dels burros.

La diada dels tres tombs amb tots els membres de la cotxeria i les seves famílies.

Carruatges de la cotxeria de l'Angeleta engalanats el dia de Sant Antoni Abad.

El carrer de la Unió era frenètic, amb molta vida: bona i mala vida. En un setmanari satíric sortí un acudit que deia: al carrer de la Unió casa sí, casa no, davant la mobilització airada de les famílies benpensants que hi vivien, a la setmana següent el setmanari publicà: al carrer de la Unió casa sí casa també...
De fet això es perpetuà temps i temps...

Ella de petita anava, amb tota la família, a veure la processó del Corpus a casa la tia Angeleta, que també  vivia al carrer que ens ocupa, i el seu pis es corresponia a l'altra banda de carrer amb un prostíbul, sempre tancat a cal i canto, però una mica abans de passar la processó, obrien els balcons, que mostraven estances vermelles i bigarrades de dalt a baix, i pupil·les i clients sortien a creuar serpentines amb ella i els seus germans i a fe que eren generosos, feien tot el possible, tant uns com els altres, ajudats amb els mànecs de bastons, per què abans de passar la processó un gran gruix de garlanda de serpentines creués el carrer, en acabar la processó, deien a la canalla que les estiressin totes i se les enduguessin.
I en passar la custòdia tant les noies com els acompanyants s'agenollaven enfervorits, ara no sap ben bé perquè... devoció, contrició? Ella això ho recorda molt bé, de ben segur que gràcies a les reflexions que li feien els pares, sempre de comprensió i no de judici enfurismat, els explicaven les coses amb naturalitat, evidentment adequades a la seva edat. I tots els germans, de joves i grans actuaren amb gran rectitud moral però amb una gran predisposició a entendre les febleses dels altres.

I tornant als carruatges:

Foto amb personatges de gala, és evident que està presa al costat d'un port, i pot ser que sigui un port argentí, l'escut ornat amb banderes és l'argentí, i les banderes són clares, l'argentina és blau cel i blanca, ella però no ha pogut esbrinar de quina efemèride es tracta. Creu que podria ser el centenari de la Revolució de Maig que fou el 1910, però els grans mandataris convidats no coincideixen amb els dos retratats. Ella ha Indagat si la foto podia estar feta a Barcelona però no n'ha tret l'aigua clara.

I més carruatges

L'avi d'ella lluïa així de bé al pescant.

Els carruatges es modernitzaren, però l'avi d'ella no es deixà seduir pel mostatxo i seguí fidel a la seva cara de nen.
I una cosa que ella mai no entengué: que la seva mare, sent filla de cotxer, quan algú quedava molt malament deia: renoi ha quedat com uns cotxero aquest.