EL DILUVI UNIVERSAL

Segons el Gènesis, veient Déu la maldat que havia crescut entre els homes decidí destruir-la junt amb tots els éssers vius. Si bé els textos bíblics són subtils pel que fa a la naturalesa dels pecats, sembla que es pot deduir, i també a la llum d’altres textos midriàtics que eren d’índole sexual, violència extrema , i omissió de l’observança dels preceptes divins.

Veient Déu que Noè era un home just, decidí salvar-lo. I li manà que construís  una arca, les dimensions de la qual li donà, l’havia de dividir en tres pisos.  Tenir una claraboia i una sola porta en un costat.

Li manà també que hi encabís una parella d’animals de cada espècie, i a tota la seva família, ja que pensava castigar els homes amb un Diluvi que duraria quaranta dies i quaranta nits, Noè obeí, i les aigües negaren tota la terra, cobriren els cims de les muntanyes i tots els éssers vius foren exterminats.

L’Arca surà sobre les aigües durant cent-cinquanta dies, i quan baixaren, quedà varada al cim del món Ararat.

Noè esperà encara cinquanta dies, i un corb i un colom l’anaren informant amb el seu comportament de com les aigües anaven disminuint.

Quan el colom no tornà tingué la certesa de que la terra estava seca.

En sortir, Noè oferí diferents animals en sacrifici i Yavé prometé que mai més exterminaria la humanitat, i com a símbol d’aquesta aliança cada vegada que el cel es cobrís de núvols sortiria l’Arc de Sant Martí.

Aquest relat, tal com la Bíblia el recull devia néixer a Mesopotàmia. Al Sud, ja de molt antic, es troben diferents relats del Diluvi, el més conegut, però és el Poema de Gilgamesh, que es remunta al II mil·lenni aC. Els hebreus el degueren conèixer en ser deportats a Babilònia. El contingut a grans trets és el mateix, càstig dels Déus a la maldat dels homes.

Aquest mite Mesopotàmic, passa també a Grècia i Roma, l’adapten i influeix en les seves Mitologies.

Però aquest mite està present en moltes cultures, llunyanes en el temps i en l’espai, és gairebé universal, cosa que fa pensar, que aquests diferents pobles es fan ressò d’una catàstrofe natural.

L’investigador H.S.Bellamy, descriu més de cinc-cents relats de pràcticament totes les cultures humanes, que descriuen un gran Diluvi. Que aquestes llegendes puguin ser certes, vénen avalades, actualment per grans quantitats de dades que aporten l'arqueologia i la geologia i que explicarien la gran quantitat de sediments marins que hi ha als cims de moltes muntanyes.

Les hipòtesis de què aquestes catàstrofes són provocades per l’impacte de cossos estel·lars cobren consistència, a mesura que avancen  els mitjans que aporten nous indicis geològics, arqueològics i antropològics, i que en interaccionar-se aporten noves claus sobre el clima i la seva evolució.

Aquestes teories explicarien la desaparició dels grans animals, de manera més clara, que no pas com es creia fins ara, que era obra de la mà de l’home. Com podia l’home que, amb prou feines, tenia llances i ganivets anorrear animals de tan gran envergadura com els mamuts i els grans felins?

D’altra banda el científic rus Valikovski creu que l’era glacial va finalitzar fa 12.000 anys i no un 1.000000 d’anys com fins ara s’havia cregut.

Per a molts científics, tot això hauria estat provocat per canvis bruscs en la biosfera provocats per modificacions en el sistema solar.

Totes aquestes teories han dut la comunitat científica a creure que fa, entre 9.000 i 12.000 anys, hi va haver a la terra un gran cataclisme que hauria acabat amb nombroses civilitzacions i hauria quedat en la memòria col·lectiva de molts pobles com el diluvi universal.

Presència del càstig diví, en les interpretacions de totes les cultures, a la maldat dels homes, càstig, que no redempció. En totes, un home just se salva i donarà vida a un home nou, que repoblarà la terra, se suposa que, per sempre, d’homes justos... renoi la sagacitat infal·lible dels déus!!!

Ingenuïtat dels déus?

Maniquea manipulació dels gurus espirituals i polítics de cada cultura?

Vistos els resultats, què ens espera?, què vindrà després?

Et après le déluge!!!

FILEMÓ i BAUCIS 
i 

ELS DESITJOS DELS HOMES

In illo tempore, quan ella era jove, visità el Parc Nou, d'Olot, a la Torre Castanys. La sorprengué la pau i tranquil·litat que allí s'hi respirava i el  petit pont que travessava el remorós rierol. Veure-hi arbres tan vells, molts de grans i ufanosos, i d'altres que el pas del temps ja havia anat fent acotar la copa,  la feu pensar...
Badant i flairant les aromes de flors, d'herba i de terra mullada, s'adonà que dos arbres, ja una mica corsecats pel temps, literalment s'abraçaven i les branques tan estretament unides estaven, que es feia difícil escatir quin era un i quin era l'altre. Els rètols que identificaven les espècies deien Quercus ilex, l'alzina, i Quercus robur, el roure. Aquest record li quedà gravat, i quan, més endavant llegí les Metamorfosis d'Ovidi, en llegir Filemón i Baucis, se li feren presents els fraternals arbres olotins.

En uns tossals de Frígia hi ha uns terrenys pantanosos, aleshores terres habitables, on vivien molt modestament, Filemó i la seva dona Baucis, a la seva cabana arribaren un dia Júpiter i Mercuri, hi entraren cercant l'amistat i l'aixopluc que la resta d'habitants del poble els havia negat, en desconèixer la seva identitat.

Filemó els feu seure a taula i els oferí un tros de llom adobat i Baucis s'afanyà, a atiar el foc i  a coure una col del seu hort , mentre, els prepararen un bany en una pastera i  pararen unes palles on poguessin recolzar-se, els ofereixen nous i olives, cireres silvestres i raves i xicoira amarga, mató i ous i mel. I s'adonen, que la gerra de vi no es buida mai per més que beguin, i estranyats, però per complaure els seus hostes, van a cercar l'única oca que tenien, per cuinar-la; aquesta espaordida es refugia al costat dels déus que es presenten i s'oposen al seu sacrifici, i així els diuen, Som déus i de tots els vilatans, només vosaltres ens heu acollit, per tant ells seran castigats. Veniu amb nosaltres al cim. I en mirar enrere tota la vall era negada  (el sempre present tema del Diluvi en les cultures antigues), només la humil cabana restava dempeus, i s'anà transformant en un majestuós temple, amb columnes i terra de marbre, teulada d'or i fermes portes esculpides.

Aleshores Júpiter els digué, digueu-me ancià just i dona digna d'un home just Què voleu?, Després de parlar-s'ho. Filemó digué: volem ser guardians  del vostre temple, i que quan arribi la nostra hora, morir junts, que un no hagi d'enterrar l'altre.
I així fou, foren sacerdots durant molts anys, i un dia que conversaven asseguts a les escales, Filemó veié que a Baucis li sortien fulles a la cara i ella veié com li sortien a ell, i mentre els seus cossos canviaven de regne, tingueren temps d'acomiadar-se; i dir-se que s'estimaven
abans que l'escorça del seu nou vestit els segellés els llavis. I Filemó fou convertit en roure i Baucis en til·ler.
I no només és memòria, la gent de la contrada encara mostra dos troncs bessons, mentre en relata la història. 

I què feu abraçar els arbres  olotins?

Cercant en la memòria de la memòria dels vells, ella ha escatit que els desitjos fraternals dels homes de l'est i de l'oest convergiren al bell mig d'aquesta Mediterrània antiga i sàvia, i es fusionaren en una abraçada intensa i eterna, i així vagaren pel cel fins aterrar en aquest parc de la nostra terra, i allí, on canviaren de regne,  es materialitzà aquest ànim de concòrdia i pau en un roure i una alzina, i hi romanen esperant que els anhels dels homes del nord i del sud els vagin a cercar i plegats, en un sol tronc, s'erigeixin en símbol i exemple viu de l'harmonia universal.
I així els aires del nord, del sud, de l'est i de l'oest com núvol frondós, espès de verdor donin testimoni als  homes de bona voluntat,  de la bona voluntat dels homes...

EL PODER DE LA IMAGINACIÓ

LA IMAGINACIÓ AL PODER

La imaginació és l'exercici de l'abstracció de la realitat  que estem vivint, la qual dóna solució a necessitats, desitjos o preferències. Les solucions poden ser més o menys realistes, en funció de com sigui d'enraonat allò que imaginem.
És la facultat de la ment de representar coses reals o irreals, són imatges creades per la fantasia i ens permet formar la imatge mental d'alguna cosa.
La imaginació és més rica que el llenguatge, és suggeridora , creativa, t'emociona, et calma, t'irrita, engendra sospita, és màgica i mítica. Ens du a la introspecció creativa.
La imaginació ha fet evolucionar l'home i el món.


Què és la Imaginació al Poder?

És l’eslogan més emblemàtic del maig del 68, sorgit  d'un pamflet-discurs del grup estudiantil més actiu de Paris.

El signes del temps enriquiren el seu significat, i traspassà fronteres; propicià potenciar la creativitat i la recerca interior com reforç de la raó en estat pur i evitar, el seu sueño productor de monstruos.  Per tal que l’home desenvolupés tot el seu potencial creatiu, imaginatiu, sensitiu, espiritual i tingués més interès en ser que en tenir.

La imaginació és necessària per no abandonar l’impuls  utòpic, i en moments difícils com els d’ara és imprescindible per sobreviure.

On neix la imaginació? en una ret neuronal generalitzada, que coincideix amb l'hipotètic espai del treball mental, una ret que abasta el còrtex frontparietal i el còrtex occipital.

I la mentida on neix?...

I... al Poder què s'hi ha instal·lat la imaginació o la mentida?