FILEMÓ i BAUCIS 
i 

ELS DESITJOS DELS HOMES

In illo tempore, quan ella era jove, visità el Parc Nou, d'Olot, a la Torre Castanys. La sorprengué la pau i tranquil·litat que allí s'hi respirava i el  petit pont que travessava el remorós rierol. Veure-hi arbres tan vells, molts de grans i ufanosos, i d'altres que el pas del temps ja havia anat fent acotar la copa,  la feu pensar...
Badant i flairant les aromes de flors, d'herba i de terra mullada, s'adonà que dos arbres, ja una mica corsecats pel temps, literalment s'abraçaven i les branques tan estretament unides estaven, que es feia difícil escatir quin era un i quin era l'altre. Els rètols que identificaven les espècies deien Quercus ilex, l'alzina, i Quercus robur, el roure. Aquest record li quedà gravat, i quan, més endavant llegí les Metamorfosis d'Ovidi, en llegir Filemón i Baucis, se li feren presents els fraternals arbres olotins.

En uns tossals de Frígia hi ha uns terrenys pantanosos, aleshores terres habitables, on vivien molt modestament, Filemó i la seva dona Baucis, a la seva cabana arribaren un dia Júpiter i Mercuri, hi entraren cercant l'amistat i l'aixopluc que la resta d'habitants del poble els havia negat, en desconèixer la seva identitat.

Filemó els feu seure a taula i els oferí un tros de llom adobat i Baucis s'afanyà, a atiar el foc i  a coure una col del seu hort , mentre, els prepararen un bany en una pastera i  pararen unes palles on poguessin recolzar-se, els ofereixen nous i olives, cireres silvestres i raves i xicoira amarga, mató i ous i mel. I s'adonen, que la gerra de vi no es buida mai per més que beguin, i estranyats, però per complaure els seus hostes, van a cercar l'única oca que tenien, per cuinar-la; aquesta espaordida es refugia al costat dels déus que es presenten i s'oposen al seu sacrifici, i així els diuen, Som déus i de tots els vilatans, només vosaltres ens heu acollit, per tant ells seran castigats. Veniu amb nosaltres al cim. I en mirar enrere tota la vall era negada  (el sempre present tema del Diluvi en les cultures antigues), només la humil cabana restava dempeus, i s'anà transformant en un majestuós temple, amb columnes i terra de marbre, teulada d'or i fermes portes esculpides.

Aleshores Júpiter els digué, digueu-me ancià just i dona digna d'un home just Què voleu?, Després de parlar-s'ho. Filemó digué: volem ser guardians  del vostre temple, i que quan arribi la nostra hora, morir junts, que un no hagi d'enterrar l'altre.
I així fou, foren sacerdots durant molts anys, i un dia que conversaven asseguts a les escales, Filemó veié que a Baucis li sortien fulles a la cara i ella veié com li sortien a ell, i mentre els seus cossos canviaven de regne, tingueren temps d'acomiadar-se; i dir-se que s'estimaven
abans que l'escorça del seu nou vestit els segellés els llavis. I Filemó fou convertit en roure i Baucis en til·ler.
I no només és memòria, la gent de la contrada encara mostra dos troncs bessons, mentre en relata la història. 

I què feu abraçar els arbres  olotins?

Cercant en la memòria de la memòria dels vells, ella ha escatit que els desitjos fraternals dels homes de l'est i de l'oest convergiren al bell mig d'aquesta Mediterrània antiga i sàvia, i es fusionaren en una abraçada intensa i eterna, i així vagaren pel cel fins aterrar en aquest parc de la nostra terra, i allí, on canviaren de regne,  es materialitzà aquest ànim de concòrdia i pau en un roure i una alzina, i hi romanen esperant que els anhels dels homes del nord i del sud els vagin a cercar i plegats, en un sol tronc, s'erigeixin en símbol i exemple viu de l'harmonia universal.
I així els aires del nord, del sud, de l'est i de l'oest com núvol frondós, espès de verdor donin testimoni als  homes de bona voluntat,  de la bona voluntat dels homes...