FLORS

PERSECUCIÓ A LA REFORMA

PERSECUCIÓ A LA REFORMA

A la vuitena entrada queda constància que 
l´Angeleta exhalà el seu primer vagit en l‘indret de la ciutat que fou derruïda per bastir-hi l'actual Via Laietana, l’abans dita Reforma.

Ella estava l´altre dia a la parada de l´autobús de la Via Laietana davant la plaça de Ramón Berenguer III, badava contemplant la gent i el transit intens i de sobte, un noi alt, prim, ben plantat, vestit de negre de cap a peus, torejant el trànsit travessà la Via fet una exhalació, era jove, tal com corria no podia ser d’altra manera, anava ben vestit, roba bona i look d’assessor d’imatge, ben plantat el seu estil corrent denotava entrenador personal, el seu glamur però, no l’impedia de córrer cagando leches que és una expressió que ella, quan la sentí, trobà d’allò més ordinària.

Ella pensà qui així corre, no corre fuig, aviat apareixerà el perseguidor, i així fou darrere aparegué un altre noi però no l’encalçava el seguia, era de les mateixes característiques del primer però ni tant alt ni tant ben plantat potser per això anava al darrera... Corria però, amb el mateix desfici, devien jugar-s’hi el mateix...

I ella pensà ara vindrà el tercer, i el tercer aparegué i ja era d’un altre estil, ni era alt, ni glamurós, ni corria amb tant delit, i era cautelós amb el trànsit...

De què o de qui devien fugir? De les admiradores que els assetjaven? De qui concedeix la Creu de Sant Jordi que com en donen tantes ja no resulten exclusives i per tant no resulta glamurós tenir-les? Vés a saber...

Els nois venien de la banda de la Catedral i travessaren la Via cap al barri de Santa Caterina, en segons les sirenes envairen l’espai i les motos i cotxes patrulla col·lapsaren la Via.

El tercer actor, l’encalçador, orientava la Policia amb el seu Walki-talqui, i per l’enrenou que armaren els xicots degueren fer-la grossa. Però, ni els diaris ni la TV en digueren res, no deuria interessar...

Aquest episodi l’ha fet meditar:

Per què cuida tant la imatge i les aparences la gent?:

Per què els agrada?

Els fa sentir admirats, segurs de si mateixos, envejats?

Per què venen la seva imatge? Models, actors.

Per què venen un producte? Executius, comercials.

Per què venen promeses, il·lusions, mentides?: banquers, polítics, xarlatans, delinqüents de coll blanc.

Allò que sempre ha despertat admiració, l’estatus de la gent, el seu tren de vida, l’aparença, el glamur, l’anar ben vestit, visto lo visto, potser seria bo de posar-ho en quarantena. En un País veí hi ha qui por unos trajes no s’ha venut la primogenitura sinó la honra...

D’això ella n’ha tret diverses conclusions:

No corre amb el mateix delit aquell qui encalça que aquell qui fuig, ni a les pel·lícules!

Que no ens deixem enlluernar pels oripells, a molts els deu haver costat un tip de córrer mirant enrere, o a costa de què o de qui són on són.

I que la cabra tira al monte, no oblidem que un dels motius d’obrir La Reforma fou esponjar aquell indret, cau de delinqüència i de difícil repressió. Així que els presuntos delincuentes sabien bé on aixoplugar-se.

                             

                                                     

                                                               

LES JOIES DE L'ANGELETA

L'Angeleta tenia joies, ella n'havia sentit a parlar si bé no les havia vist mai. Eren al banc deia la tia. Sí que havia vist els brillants del tio, un raïm de tres o quatre anells de brillants i or blanc o platí lligats en un cordill, que la tia i la Dolores guardaven en el saler del rebost.

Ella no sap quines joies li regalà el galant estimat, en Ramón Sanllehí, ni tampoc ben bé quines n'hi regalà el tio Manelet.
Conserva les balances que la mare li deia (li ho havia dit la tia) on el tio Manelet pesava els brillants, ella sempre ho ha trobat un xic exagerat, no són unes balances de pesar patates però tant com de pesar brillants...dels brillants a les patates hi ha més que un terme mig.

La tia explicava que el marit li havia regalat unes magnífiques arracades de brillants, i que al cap d'un temps va dir-li: "Angeleta si ara me les vengués hi guanyaria molts diners, dona-me-les i et regalaré una altra cosa", ella li contestà " vent-les però no em regalis res més que et puguis o et vulguis tornar a vendre". Això li fa pensar, a ella, que els negocis del tio eren la compra-venda, si no fos que el tio no era avantpassat directe pensaria que aquesta fal·lera encantística li ve d'ell, si bé sense la vessant crematística ja que ella allò que compra acaba regalant-ho, desprès de tenir la feina de restaurar-ho i la despesa dels productes que li calen per fer-ho, o sia que de negocianta res.
La mare li explicava, de petita, que la tia tenia una sargantana de platí amb tot de brillants des del cap fins a la punta de la cua, i que els ulls eren dos robins, un dia que miraven medalles amb la tia va dir-li: "tia, perquè no li ensenya l'agulla a la nena" i aquesta contestà la "tinc al banc".

I tot ho tenia al Banc sempre.
Quan la tia morí, a la casa només aparegué una soguilla d'or, que li donaren a la mare d'ella. Com que era massa llarga com a cadena en tallaren un tros per fer-li una polsera a ella, amb una moneda que li regalà la seva padrina.

 La cadena resultant de la soguilla amb el desgast que aquella ja portava es trencava molt i acabà fosa.
I a la mort de la tia ni la sargantana, ni la resta de joies que romanien al banc, ni els diners cantaren gall ni gallina. I la mare d'ella res no en sabé mai més.
Pel que fa als brillants del tio, tampoc no se'n sabé res.
Sempre fou la mare d'ella  qui es cuidà dels tios i de la Dolores, i quan el tio Ramonet morí, de les dues dones. Però ja a les darreries, dos renebots, germans solters començaren a rondar-les, i la Dolores cada vegada que l'Enriqueta anava a veure-les li deia "nena agafa els brillants del saler", perquè aquí no sé pas què passarà, Però l'Enriqueta mai no va voler, deia "i si mai la tia els hi demana?" "tranquil·la ja m'arreglaré jo", l'Enriqueta se l'estimava massa per sobreposar l'interès dels brillants al seu benestar i els brillants sojornaren al saler fins que els nebots se n' endugueren subreptíciament  velletes i brillants aprofitant que l'Enriqueta estava de vacances, amb les quatre criatures, a casa de la seva mare a Lleida.
I així de discreta fou la fi de la història de les joies de l'Angeleta.

Més trista fou la fi de l'Angeleta i la Dolores; durant les mateixes vacances, un mes dona per molt, morí l'Angeleta i l'Enriqueta  va córrer al costat de la Dolores, que terroritzada, només tenia por que hi anés la policia. L'Enriqueta se la va voler endur a casa però aquesta li digué que no podia i no li podia dir el perquè.
Malgrat anar cada dia a veure-la, no les deixaven mai soles, no esbrinà el què, si bé sempre tingué una fosca sospita, al cap de poc la Dolores també morí, aquest episodi entristí per sempre la vida de l'Enriqueta, i la d'ella també.