LES JOIES DE L'ANGELETA

L'Angeleta tenia joies, ella n'havia sentit a parlar si bé no les havia vist mai. Eren al banc deia la tia. Sí que havia vist els brillants del tio, un raïm de tres o quatre anells de brillants i or blanc o platí lligats en un cordill, que la tia i la Dolores guardaven en el saler del rebost.

Ella no sap quines joies li regalà el galant estimat, en Ramón Sanllehí, ni tampoc ben bé quines n'hi regalà el tio Manelet.
Conserva les balances que la mare li deia (li ho havia dit la tia) on el tio Manelet pesava els brillants, ella sempre ho ha trobat un xic exagerat, no són unes balances de pesar patates però tant com de pesar brillants...dels brillants a les patates hi ha més que un terme mig.

La tia explicava que el marit li havia regalat unes magnífiques arracades de brillants, i que al cap d'un temps va dir-li: "Angeleta si ara me les vengués hi guanyaria molts diners, dona-me-les i et regalaré una altra cosa", ella li contestà " vent-les però no em regalis res més que et puguis o et vulguis tornar a vendre". Això li fa pensar, a ella, que els negocis del tio eren la compra-venda, si no fos que el tio no era avantpassat directe pensaria que aquesta fal·lera encantística li ve d'ell, si bé sense la vessant crematística ja que ella allò que compra acaba regalant-ho, desprès de tenir la feina de restaurar-ho i la despesa dels productes que li calen per fer-ho, o sia que de negocianta res.
La mare li explicava, de petita, que la tia tenia una sargantana de platí amb tot de brillants des del cap fins a la punta de la cua, i que els ulls eren dos robins, un dia que miraven medalles amb la tia va dir-li: "tia, perquè no li ensenya l'agulla a la nena" i aquesta contestà la "tinc al banc".

I tot ho tenia al Banc sempre.
Quan la tia morí, a la casa només aparegué una soguilla d'or, que li donaren a la mare d'ella. Com que era massa llarga com a cadena en tallaren un tros per fer-li una polsera a ella, amb una moneda que li regalà la seva padrina.

 La cadena resultant de la soguilla amb el desgast que aquella ja portava es trencava molt i acabà fosa.
I a la mort de la tia ni la sargantana, ni la resta de joies que romanien al banc, ni els diners cantaren gall ni gallina. I la mare d'ella res no en sabé mai més.
Pel que fa als brillants del tio, tampoc no se'n sabé res.
Sempre fou la mare d'ella  qui es cuidà dels tios i de la Dolores, i quan el tio Ramonet morí, de les dues dones. Però ja a les darreries, dos renebots, germans solters començaren a rondar-les, i la Dolores cada vegada que l'Enriqueta anava a veure-les li deia "nena agafa els brillants del saler", perquè aquí no sé pas què passarà, Però l'Enriqueta mai no va voler, deia "i si mai la tia els hi demana?" "tranquil·la ja m'arreglaré jo", l'Enriqueta se l'estimava massa per sobreposar l'interès dels brillants al seu benestar i els brillants sojornaren al saler fins que els nebots se n' endugueren subreptíciament  velletes i brillants aprofitant que l'Enriqueta estava de vacances, amb les quatre criatures, a casa de la seva mare a Lleida.
I així de discreta fou la fi de la història de les joies de l'Angeleta.

Més trista fou la fi de l'Angeleta i la Dolores; durant les mateixes vacances, un mes dona per molt, morí l'Angeleta i l'Enriqueta  va córrer al costat de la Dolores, que terroritzada, només tenia por que hi anés la policia. L'Enriqueta se la va voler endur a casa però aquesta li digué que no podia i no li podia dir el perquè.
Malgrat anar cada dia a veure-la, no les deixaven mai soles, no esbrinà el què, si bé sempre tingué una fosca sospita, al cap de poc la Dolores també morí, aquest episodi entristí per sempre la vida de l'Enriqueta, i la d'ella també.