LA CASA DE L'ANGELETA

Pla Cerdà

El carrer de la Unió fou el melic de l'espai vital de l'Angeleta, ella no sap, però, quan hi anà a viure, de fet si de jove vivia en una carrer avui desaparegut per la reforma de la Via Laietana, en deuria marxar abans del 1899 que és quan s'inicià, i el darrer tram es va acabar el 1913.
Les obres foren inaugurades pel rei Alfons XIII y el president Antonio Maura el 10 de març del 1908. La construcció va dividir-se en tres trams

1908-1909 Entre el port i la plaça de l'Ángel,va anar a càrrec de Lluís Domènech i Montaner.

1909-1911 Entre la plaça de l'Ángel i el carrer Sant Pere Més Baix, va anar a càrrec de Josep Puig i Cadafalch.

1911-1913 Entre Sant Pere Més Baix i la plaça Urquinaona, a càrrec de Ferran Romeu.

Plànol de Barcelona abans de la Reforma

La Reforma enderrocà 2199 cases, estre elles molts palaus medievals, afectà 10.000 persones, i la rassa que s'obrí feia 80m d'ampla i 900 de llarga.

L'obertura de la Via Laietana

Molts ciutadans, artistes i intel·lectuals protestaren, però la mesura convenia a la burgesia, connectava l'Eixample amb el Port.

També la destrucció de la laberíntica contrada afavoria la repressió en cas d'aldarulls, i també higienitzava la zona. I s'aprofità per emplaçar-hi el Metro.

Túnels, s'aprofità per instal·lar el Metro

Ella no sap del cert si l'Angeleta anà a viure al carrer de la Unió  amb el marit o ja vídua, el tio Manelet morí el 1910. ella de petita havia sentit dir que l'Angeleta es vantava, temps enllà, de què feia més de quaranta anys que hi vivia i que no havia pintat mai el pis, i que quan hi anà a viure tampoc no l'havia pintat. Comprovant dades creu que el tio Manelet morí en aquest carrer.

Era un carrer concorregut i vital, ric en anècdotes. Un conegut de la família divertit i faceciós, s'hi passejava un dia i se li creuà una gilda molt cenyida i provocadora, el caminar de vampiressa era tant marcat, que ell va i li diu amb el seu accent tortosí: senyora o a mi em roda el cap o a vostè li volta el cul!!!

L'Angeleta i companyia vivien en el primer pis del número 10.
L'escala era estreta i fosca, els graons alts, el replà minúscul.
El rebedor era espaiós i feia, també, de repartidor. Davant la porta d'entrada hi havia un paraigüer modernista, molt carregat, hi havia dues pintures xineses sobre vidre, que flanquejaven un magnífic mirall de cristall ensoguillat, la família emmarcà mirall i xinos i encara els conserva.
De fet es desballestà i s'aprofità per peces, els diners que ara valdria!!!

A l'esquerra hi havia la sala i l'alcova, a la sala un lavabo de xicranda, d'estil isabelí, tant gros com un piano, era l'atracció d'ella i els seus germans, era una peça, ja aleshores, molt valuosa pel disseny i l'excel·lència de la fusta. En front un armari isabelí de caoba, que ara té ella,
A l'alcova un llit i una calaixera, amb una talla de fusta del Nen Jesús a sobre.

El menjador, petit i atapeït de mobles modernistes, donava a una galeria àmplia i esbalandrada que s'emmirallava amb altres de la mateixa condició. Algun gerani espigolat i raquític era tota l'ornamentació.

A la galeria regant les plantes

El menjador donava també a una habitació, tancada amb una àmplia vidriera de tons pàl·lids, que a ella li encantava, hi havia un armari de paret a paret i un banc on s'hi guardaven els diaris i dos puzles de quan la seva mare era petita.
No hi havia bany només un wc molt petit que donava a l'escala, assegut a la tassa, a través d'una finestreta escanyolida, podies fer visita amb qui hi pugés.
La cuina estreta tenia un rebost al fons. La rajola dels fogons era vermella i emmarcada amb ferro negre, els fogons els típics de pedra blanca embridats amb ferro.
Una veïna de l'escala tenia el costum de guardar els diners en el fogó perquè no els hi robessin, i un dia atrafegada l'encengué sense retirar-los i ja us podeu imaginar el desesper.
La casa resultava fosca i llòbrega, però a ella li agradava anar-hi, els diumenges d'hivern a la tarda feien torrades al braser que untaven amb llard i sucre.
Quan ella hi anava només quedaven la tia i la Dolores, dues velletes entranyables que ella estimava i estima per l'afecte que li encomanà
la mare.

Les dues en una anada a Montjuïc amb la família d'ella

LA COTXERIA 

L'Angeleta tenia també una cotxeria al carrer de la Unió, ella suposa que la hi devia deixar el marit, els carruatges eren de categoria, i els cotxers ben plantats. L'avi d'ella formà part del cos, des que tornà d'Amèrica fins a la seva mort als 38 anys víctima, van dir els metges, d'un cosí germà del tífus!!!

Els membres de la Cotxeria i llurs famílies eren com una macro família, hi ajudava la proximitat dels habitatges, malgrat algunes manifestes diferències.
Celebraven plegats les grans festivitats, especialment la festa patronal: Sant Antoni Abad, el dels burros.

La diada dels tres tombs amb tots els membres de la cotxeria i les seves famílies.

Carruatges de la cotxeria de l'Angeleta engalanats el dia de Sant Antoni Abad.

El carrer de la Unió era frenètic, amb molta vida: bona i mala vida. En un setmanari satíric sortí un acudit que deia: al carrer de la Unió casa sí, casa no, davant la mobilització airada de les famílies benpensants que hi vivien, a la setmana següent el setmanari publicà: al carrer de la Unió casa sí casa també...
De fet això es perpetuà temps i temps...

Ella de petita anava, amb tota la família, a veure la processó del Corpus a casa la tia Angeleta, que també  vivia al carrer que ens ocupa, i el seu pis es corresponia a l'altra banda de carrer amb un prostíbul, sempre tancat a cal i canto, però una mica abans de passar la processó, obrien els balcons, que mostraven estances vermelles i bigarrades de dalt a baix, i pupil·les i clients sortien a creuar serpentines amb ella i els seus germans i a fe que eren generosos, feien tot el possible, tant uns com els altres, ajudats amb els mànecs de bastons, per què abans de passar la processó un gran gruix de garlanda de serpentines creués el carrer, en acabar la processó, deien a la canalla que les estiressin totes i se les enduguessin.
I en passar la custòdia tant les noies com els acompanyants s'agenollaven enfervorits, ara no sap ben bé perquè... devoció, contrició? Ella això ho recorda molt bé, de ben segur que gràcies a les reflexions que li feien els pares, sempre de comprensió i no de judici enfurismat, els explicaven les coses amb naturalitat, evidentment adequades a la seva edat. I tots els germans, de joves i grans actuaren amb gran rectitud moral però amb una gran predisposició a entendre les febleses dels altres.

I tornant als carruatges:

Foto amb personatges de gala, és evident que està presa al costat d'un port, i pot ser que sigui un port argentí, l'escut ornat amb banderes és l'argentí, i les banderes són clares, l'argentina és blau cel i blanca, ella però no ha pogut esbrinar de quina efemèride es tracta. Creu que podria ser el centenari de la Revolució de Maig que fou el 1910, però els grans mandataris convidats no coincideixen amb els dos retratats. Ella ha Indagat si la foto podia estar feta a Barcelona però no n'ha tret l'aigua clara.

I més carruatges

L'avi d'ella lluïa així de bé al pescant.

Els carruatges es modernitzaren, però l'avi d'ella no es deixà seduir pel mostatxo i seguí fidel a la seva cara de nen.
I una cosa que ella mai no entengué: que la seva mare, sent filla de cotxer, quan algú quedava molt malament deia: renoi ha quedat com uns cotxero aquest.

EL TIO RAMONET

El tio Ramonet era un personatge peculiar, esplèndid amb els diners de la germana, mentre ell va viure, les sortides familiars sovintejaven, cada any anaven a  Montserrat a l'Hotel Colònia Puig, i hi feien llarga estada, i no s'escatimava res, eren una bona colla: els tios, la Dolores, l'Enriqueta, la inevitable Carmeta i sempre s'hi afegia algú, algun germà de la neboda, una senyoreta que ella mai no va esbrinar qui coi era, algun membre de la família Roca...

Les sortides a Núria i a Bourg-Madame també foren freqüents, com que als llocs on anaven feien bona despesa els atenien a cor què vols.

Sorneguer, sempre ben vestit, l'abric i la gabardina eren indispensables i la gorra o el barret mai no podien faltar i amb el puro a la boca o entre els dits era la imatge viva del bon vivant.

Quan li explicaven o comentava una facècia reia fins a plorar. Un dia passejant ell amb la Carmeta penjada al braç,  un home va caure, es gira i mentre diu: mira quina manera de caure el  gamarús, la Carmeta rellisca i l'arrossega, distret com anava mirant el caigut, no va poder reaccionar i el dos feren la pirueta més grotesca que us pugueu imaginar i caigueren a terra com dos sacs. L'explicació del accident fou d'antologia.

Ell era qui tractava amb el personal del Còmic, com que les representacions, d'anar-hi cada dia, se les sabia de memòria anava a conversar amb el taquiller o amb el Peret de la claque, el que orquestrava la claque perquè aplaudís en els moments clau i així arrossegar els aplaudiments del públic. El Peret de la claque sempre duia bombí i junt amb la seva cort s'asseien a la darrera fila del Teatre i segons transcorria la representació s'anaven col·locant estratègicament, i reforçaven els llocs on el públic resultava menys enardit. Els membres de la claque anaven vestits de manera senzilla amb jaqueta i pantaló però tous, roba senzilla, mal armada i que mai no s'havia encarat amb una bona planxada, quan s'esperaven al carrer per entrar duien gorra que es treien, naturalment, en entrar al Teatre.
A ella li feia gràcia anar a seure amb els de la claque, se sentia així més integrada a la funció però la mare mai no la hi va deixar anar. Malgrat haver-se criat entre bastidors amb els fills extremà la prudència.

A la foto posant davant la taquilla del Còmic amb el taquiller. Aquest enviudà perquè la seva dona a qui li encantaven les ostres se'n menjà dotze dotzenes d'una tirada i... va petar.  Déu li donà una bona mort: va morir  tipa i contenta...

LES 3 CARMETES

Ella ja ha dit que el tio Ramonet tenia carta lliure, per part de l’Angeleta, de com malbaratar els seus diners, i que l’home a fe que n’havia après de viure bé.

També parlà de què mai no li faltà la fulana de torn. Doncs bé de les tres senyores de companyia que ella li sap, totes tres es deien Carmeta.

La primera fou la dona del Morros, un dels cotxers del negoci de l’Angeleta. Ella no sap ni quan ni perquè acabà la relació, i li dona la sensació que l’Enriqueta tampoc no l’aconseguí.

La segona fou la Carmeta que més temps durà i la relació acabà perquè es feu gran i el seu lloc l’ocupà la seva filla, una altra Carmeta.

Aquesta facilitat de canviar de Carmeta, ella creu que li provenia del fet que cap no tenien classe ni glamour. Per les fotos hom pot veure com n’eren totes de vulgars i si tenim en compte que tenia a l’abast, si potser no vedetes, sí senyoretes de conjunt, era evident que malgrat entendre’s amb casades, li anava bé la vida  tranquil·la i assossegada, amb la vulgaritat de companyia.

La Carmeta vivia independent a casa seva, amb la seva filla, ella no sap amb qui més, però a totes les fotografies de viatgets i excursions de la família ella sempre surt a primera fila i ben repapada, amb la filla o sense. I tenim a la Carmeta a Montserrat, a Núria, a Font Romeu, a Llívia, a la platja, al Còmic etc. etc.

Quan morí el tio Ramonet, la de torn devia ser la Carmeta filla i aquí es devia acabar la història de les Carmetes.

L’Angeleta que havia aguantat, d’aparent bon grat per força aquestes persones, de ben segur que no degué ser així ja que en morir el germà, allò que primer feu, fou ratllar la cara de les dames a totes les fotografies on sortien, i la de la Carmeta filla, sent una nena, també, se suposa per l’estatus que després adquirí.
Les darreres notícies que la família va tenir de la darrera Carmeta foren tristes.
Un dia que el pare d'ella passava per les Rambles se li acostà una dona mendicant que va dir-li ets l'Oriol oi?, sóc la Carmeta si poguessis ajudar-me?.
Al cap d'un temps es presentà a casa, a Gràcia, i li digué a la mare d'ella si podia deixar-li una mantellina, perquè la Parròquia feia una excursió a Montserrat i li feia vergonya de no dur-ne, per por que sabessin que no era practicant, i volia anar introduint-se en la feligresia per veure si podia obtenir algun ajut. S'endugué mantellina i propina i no en van tornar a saber res.

Les tres Gràcies, Les Parques, les tres Maries, Les Hespèrides, han passat a una  posteritat gloriosa com a tríades que han influït en la vida, en el pensament i en les creences dels homes.
Les tres Carmetes han reviscut camuflades sota un antifaç de revenja a l'entrada d'un humil bloc, fins a quin punt degueren influir en la vida del tio Ramonet?