dimarts, 11 de febrer del 2014





EL TIO RAMONET


El tio Ramonet era un personatge peculiar, esplèndid amb els diners de la germana, mentre ell va viure, les sortides familiars sovintejaven, cada any anaven a  Montserrat a l'Hotel Colònia Puig, i hi feien llarga estada, i no s'escatimava res, eren una bona colla: els tios, la Dolores, l'Enriqueta, la inevitable Carmeta i sempre s'hi afegia algú, algun germà de la neboda, una senyoreta que ella mai no va esbrinar qui coi era, algun membre de la família Roca...

Les sortides a Núria i a Bourg-Madame també foren freqüents, com que als llocs on anaven feien bona despesa els atenien a cor què vols.


Sorneguer, sempre ben vestit, l'abric i la gabardina eren indispensables i la gorra o el barret mai no podien faltar i amb el puro a la boca o entre els dits era la imatge viva del bon vivant.

Quan li explicaven o comentava una facècia reia fins a plorar. Un dia passejant ell amb la Carmeta penjada al braç,  un home va caure, es gira i mentre diu: mira quina manera de caure el  gamarús, la Carmeta rellisca i l'arrossega, distret com anava mirant el caigut, no va poder reaccionar i el dos feren la pirueta més grotesca que us pugueu imaginar i caigueren a terra com dos sacs. L'explicació del accident fou d'antologia.

Ell era qui tractava amb el personal del Còmic, com que les representacions, d'anar-hi cada dia, se les sabia de memòria anava a conversar amb el taquiller o amb el Peret de la claque, el que orquestrava la claque perquè aplaudís en els moments clau i així arrossegar els aplaudiments del públic. El Peret de la claque sempre duia bombí i junt amb la seva cort s'asseien a la darrera fila del Teatre i segons transcorria la representació s'anaven col·locant estratègicament, i reforçaven els llocs on el públic resultava menys enardit. Els membres de la claque anaven vestits de manera senzilla amb jaqueta i pantaló però tous, roba senzilla, mal armada i que mai no s'havia encarat amb una bona planxada, quan s'esperaven al carrer per entrar duien gorra que es treien, naturalment, en entrar al Teatre.
A ella li feia gràcia anar a seure amb els de la claque, se sentia així més integrada a la funció però la mare mai no la hi va deixar anar. Malgrat haver-se criat entre bastidors amb els fills extremà la prudència.

A la foto posant davant la taquilla del Còmic amb el taquiller. Aquest enviudà perquè la seva dona a qui li encantaven les ostres se'n menjà dotze dotzenes d'una tirada i... va petar.  Déu li donà una bona mort: va morir  tipa i contenta...



1 comentari:

  1. Et felicito pel blog, tan aviat ens presentes temes d'una gran profunditat, filosòfics i d'amplis coneixements com històries sorprenents i sempre amb un punt d'ironia que les fan delicioses, Rosa Bruguera

    ResponElimina