EL DIA A DIA DE L'ANGELETA

Ja hem dit que la vida de l'Angeleta era monòtona, i que cada dia ella i la Dolores feien el mateix, anaven plegades a la Boqueria i sempre compraven a les mateixes parades, se suposa perquè eren de confiança, no obstant l'Angeleta no se n'acabava de fiar.

Quan comprava el lluç:

- Ja serà prou fresc, Paquita? 

- Sra Angeleta si raja sang!

- A mi no m'enredaràs pas, quan jo, de jove, venia colomins, em venien a cercar la sang per injectar-la al peix poc fresc, perquè la sang de colomí no coagula, i així podien fer passar gat per llebre... 

- Sra Angeleta no em digui això, que fa molts anys que em compra -

- Sí, sí...vés...vés...de tu em fiaré...

Després de la compra del peix venia el ritual de salar-lo, la Dolores el posava en un plat i li tirava la sal amb parsimònia, la tia al darrera anava indicant l'itinerari que havia de seguir l'ingredient,- aquí en falta una mica, miri Dolores que en aquesta punteta no n'hi ha tirat... aquí no n'hi ha prou...vigili que ara allà n'ha tirat massa...  i amb aquestes minúcies es feia l'hora de dinar.
Verdura i peix era el sopar de cada dia, i per dinar cada dia caldo i carn d'olla, llevat dels dijous que es feia arròs, cada dijous un o dos germans de l'Enriqueta hi anaven a dinar, i en acabar li demanaven a la tia una copeta de vi ranci, ella es feia pregar però al final els la posava, això sí, un vaset com un didal i de l'acabament del vi fins al borde del  vas quedava un bon espai, els nanos miraven a través d'ell i deien - desde aquí veo a mi tia Dios quiera que no la vea otro dia  i la resposta d'ella sempre era la mateixa: -si ves ximplet ja veuràs el dia que no em vegis...

Els germans de l'Enriqueta, els quatre més rossos

La idea de la mort no li agradava gens ni mica. Quan la gent alabava la seva longevitat, i li deien -ai senyora Angeleta vostè arribarà als cent anys!
Ella s'enfadava i treia del moneder un tros de diari on sortia que algú havia mort als cent-vint anys,
-si aquest  hi va arribar, perquè no puc arribar-hi jo? deia irada.
Una de les seves frases favorites era  "morta jo merda pels qui quedin".
I així fou, però en aquest cas la merda l'esquitxà.
Tenia una tomba de propietat al Cementiri Vell, ella no la conegué però la mare li explicà que tenia capella i podridor sota terra.

Aleshores no es pagaven arbitris fixos per tenir propietats funeràries, quan hi havia un enterrament es pagava una quantitat proporcional als anys que feia que hi havia hagut el darrer sepeli, així era de suposar que si no n'hi havia cap la cosa romandria tranquil·la pels segles dels segles..
l'Angeleta que sempre digué " morta jo, merda pels qui quedin" i que volia
que un cop morta i enterrada tiressin el títol dintre la tomba perquè ningú més hi fos enterrat després d'ella. Fou obeïda.

Tomba de l'Angeleta possiblement el dia de l'enterrament del seu marit.

I així es feu, amb ella s'enterrà el títol, però al cap d'uns anys canviaren les disposicions sobre cementiris i s'obligà a pagar unes taxes anuals per cada sepultura, segons la seva categoria, prèvia presentació del títol, en no disposar-ne, no es pogué fer i expropiaren la tomba, i l'Angeleta i els seus companys d'eternitat anaren a compartir-la a la fosa comuna. Sense comentaris...