L'Angeleta nasqué el 1858 en un carrer d’aquell envitricoll, que s’enderrocà,  per obrir la Via Laietana, la famosa Reforma.

Era l’única noia de quatre germans, el seu pare tenia cotxeria de carruatges de luxe, de cavalls naturalment, i ella explicava que quan acabaven de sopar, s’endormiscaven de cap a la taula, i un dels cavalls entrava al menjador i els despertava, llepant-los el clatell.

Aquesta anècdota dóna constància de com era la salubritat de l’Època, ja que  no  eren rics però sí benestants. Tenien també un Casino en un principal de la Plaça Reial, xamfrà al c.Tres Llits. I potser pel assumpte dels cavalls, contactes, amb el món taurí, L’Angeleta servà fins la seva mort, als noranta anys, el cap dissecat d’un miura, i alguns cartells de curses de braus amb toreros de postin de l’Època. El Gallo apadrinà una neboda néta, germana d'una de les protagonistes d'aquesta història.

     

La noia era analfabeta, però bonica i distingida, menuda, amb cintura de vespa  quan caminava es vinclava com un jonc, i tenia uns modals elegants  serens i tranquils. Un dia pel carrer van dir-li,” Quin bibelot més bonic per tenir damunt d’una calaixera”!. El galant era senyor i pel què va dir es veu que anava amb bones intencions. De fràgil que era, un dia que baixava per la Rambla un cop de vent, que pujava de mar, se l'endugué Rambla amunt, reculà una cinquantena de metres fins que uns vianants l'aturaren

Malgrat ser analfabeta, festejava  amb un noi  d’una família prominent  de l’època, en Ramón Sanllehí.
S’estimaven i ell l’ensenyava a llegir i a escriure, li regalà un bonic missal que llueix en la fotografia.

Carnet d'accés a l'Exposició de Barcelona

                                                                    del 1888                                                                                                                                                                                                                                                                
La tuberculosi però, se l’endugué, l’Angeleta quedà trista i abatuda, i quan la família li plantejà nou casori, digué que mort ell, tant li feia amb qui la casessin. I la van casar amb un home més gran i ric: en Manuel Mañés, el tio Manelet de la nostra historia, i no tingueren fills. Ella no sap si es van estimar, però al cap d’uns anys, el 1910 morí el marit i la deixà sola i rica. Bé, ben sola no, li quedà la Dolores, la minyona, que no se’n separà fins a la mort, i els negocis, i ella no sabia ni de números ni de lletra, i li proposà a un germà solter, el tio Ramonet que si li gestionava el patrimoni el mantindria tota la vida, i a fe que ho feu, visqué com un rei fins a la mort,  perquè en aquella època un bon administrador ho feia tot, ell només havia de signar.

I ell s’administrava els seus propis diners. I no s'estava de tenir la querida de torn (cadascú a casa seva) ni es negava cap caprici.

Vivien junts,  l'Angeleta, el germà solter el tio Ramonet, la Dolores la minyona, un àngel que cuidà l'Enriqueta, neboda néta del Ramón i l'Angeleta,  que havia quedat òrfena als dos anys i que anà a viure amb ells.

Junts anaren passant la trista vida! això l'Angeleta ho deia molt sovint, 

L'Àngela de Cabo Villegas 

L’Angeleta era la parenta rica d'una munió de parents pobres, i en aquella època els pobres estaven molt desprotegits, no tenien cap ajut social i havien de recórrer a la beneficència  que sempre ha estat punyetera i selectiva.

Així que l’Angeleta era el recurs econòmic de tots, i s’hagué d’acostumar a dir que no i això l’endurí, i el cor craquel·lat  s’anà suturant amb capes d’indiferència que la portaren a la gasiveria, vestia pobrament,  polida però sargida i aprofitada, un dia sortint de Missa, li feren caritat.

A casa seva es menjava escudella i carn d’olla cada dia, llevat dels dijous que es menjava arròs, el menjar era de qualitat, ella i la Dolores anaven a la Boqueria a diari.

Però en totes les altres coses s’escatimava tot. A la neboda li feien una bata que li arribava als turmells i no n’hi feien una altra fins que ensenyava  mitja cuixa. Anava rapada al zero perquè així ni li havien de rentar ni tallar els cabells, i aquesta nena passà la infantesa i l’adolescència d’aquesta fila. Els seus regals de reis eren les joguines que ja tenia, embolicades amb paper de diari.

L'Angeleta era la propietària d'El Teatre Còmic el conegut Teatre de Revista del Paral·lel, ella creu que heretat del seu marit.
Cada tarda quan la nena sortia de l’escola anaven tots quatre al Teatre, sempre el mateix ritual, la menuda que anava a les Paüles del carrer de l'Hospital, quan sortia anava a casa a recollir els tios i el berenar i cap al Còmic falta gent. Es movia la nena entre bambolines com a casa seva, i en Josep Sampere, l’Alady o en Sagi-Barba eren els seus amics.