L'Angeleta nasqué el 1858 en un carrer d’aquell envitricoll, que s’enderrocà, per obrir
Era l’única noia de quatre germans, el seu pare tenia cotxeria de carruatges de luxe, de cavalls naturalment, i ella explicava que quan acabaven de sopar, s’endormiscaven de cap a la taula, i un dels cavalls entrava al menjador i els despertava, llepant-los el clatell.
Aquesta anècdota dóna constància de com era la salubritat de l’Època, ja que no eren rics però sí benestants. Tenien també un Casino en un principal de la Plaça Reial , xamfrà al c.Tres Llits. I potser pel assumpte dels cavalls, contactes, amb el món taurí, L’Angeleta servà fins la seva mort, als noranta anys, el cap dissecat d’un miura, i alguns cartells de curses de braus amb toreros de postin de l’Època. El Gallo apadrinà una neboda néta, germana d'una de les protagonistes d'aquesta història.
La noia era analfabeta, però bonica i distingida, menuda, amb cintura de vespa quan caminava es vinclava com un jonc, i tenia uns modals elegants serens i tranquils. Un dia pel carrer van dir-li,” Quin bibelot més bonic per tenir damunt d’una calaixera”!. El galant era senyor i pel què va dir es veu que anava amb bones intencions. De fràgil que era, un dia que baixava per la Rambla un cop de vent, que pujava de mar, se l'endugué Rambla amunt, reculà una cinquantena de metres fins que uns vianants l'aturaren

S’estimaven i ell l’ensenyava a llegir i a escriure, li regalà un bonic missal que llueix en la fotografia.
![]() |
| Carnet d'accés a l'Exposició de Barcelona |
La tuberculosi però, se l’endugué, l’Angeleta quedà trista i abatuda, i quan la família li plantejà nou casori, digué que mort ell, tant li feia amb qui la casessin. I la van casar amb un home més gran i ric: en Manuel Mañés, el tio Manelet de la nostra historia, i no tingueren fills. Ella no sap si es van estimar, però al cap d’uns anys, el 1910 morí el marit i la deixà sola i rica. Bé, ben sola no, li quedà
I ell s’administrava els seus propis diners. I no s'estava de tenir la querida de torn (cadascú a casa seva) ni es negava cap caprici.
Vivien junts, l'Angeleta, el germà solter el tio Ramonet, la Dolores la minyona, un àngel que cuidà l'Enriqueta, neboda néta del Ramón i l'Angeleta, que havia quedat òrfena als dos anys i que anà a viure amb ells.
Junts anaren passant la trista vida! això l'Angeleta ho deia molt sovint,
L'Àngela de Cabo Villegas
L’Angeleta era la
parenta rica d'una munió de parents pobres, i en aquella època els pobres
estaven molt desprotegits, no tenien cap ajut social i havien de recórrer a la
beneficència que sempre ha estat
punyetera i selectiva.
Així que
l’Angeleta era el recurs econòmic de tots, i s’hagué d’acostumar a dir que no i
això l’endurí, i el cor craquel·lat s’anà suturant amb capes d’indiferència que
la portaren a la gasiveria, vestia pobrament, polida però sargida i aprofitada, un dia
sortint de Missa, li feren caritat.
A casa seva es
menjava escudella i carn d’olla cada dia, llevat dels dijous que es menjava
arròs, el menjar era de qualitat, ella i la Dolores anaven a la Boqueria a diari.
Però en totes les
altres coses s’escatimava tot. A la neboda li feien una bata que li arribava als
turmells i no n’hi feien una altra fins que ensenyava mitja cuixa. Anava rapada al zero perquè així
ni li havien de rentar ni tallar els cabells, i aquesta nena passà la infantesa
i l’adolescència d’aquesta fila. Els seus regals de reis eren les joguines que
ja tenia, embolicades amb paper de diari.
L'Angeleta era la
propietària d'El Teatre Còmic el conegut Teatre de Revista del Paral·lel, ella creu que heretat del seu marit.
Cada tarda quan la nena sortia de l’escola anaven tots quatre al Teatre, sempre el mateix ritual, la menuda que anava a les Paüles del carrer de l'Hospital, quan sortia anava a casa a recollir els tios i el berenar i cap al Còmic falta gent. Es movia la nena entre bambolines com a casa seva, i en Josep Sampere, l’Alady o en Sagi-Barba eren els seus amics.
Cada tarda quan la nena sortia de l’escola anaven tots quatre al Teatre, sempre el mateix ritual, la menuda que anava a les Paüles del carrer de l'Hospital, quan sortia anava a casa a recollir els tios i el berenar i cap al Còmic falta gent. Es movia la nena entre bambolines com a casa seva, i en Josep Sampere, l’Alady o en Sagi-Barba eren els seus amics.




Fas el retrat d'un món i uns personatges extrets d'una realitat llunyana, on els llaços familiars i les conductes eren ben curiosos.
ResponElimina