EL GRA DE MOSTASSA

                                                     

EL GRA DE MOSTASSA

Tots coneixem la paràbola del gra de mostassa, com un gra tan petit en condicions adients pot esdevenir un gran arbre. I en condicions adverses?

Seguint el periple de l'Angeleta hem oblidat la petita reneboda, l'Enriqueta,

què fou d'ella? com acabà?

Influenciada pel món de la faràndula, a les fotos adopta postures de pizpireta malgrat anar pelada al zero, i amb la bata que (com ja va dir ella) començava al turmell i fins que no anava molt per sobre genoll no se n'hi comprava una altra. 

Aquestes posturetes devien formar part de la quotidianitat i eren una defensa, de ben segur, si ella vestida d'aquesta fila es comparava amb la indumentària parafernàlica litúrgica i revisteril.

Si bé es veritat que els tios i la Dolores se la estimaven i li reien totes les gràcies, també sovint s'havia de sentir: ditxós qui et voldrà i no et podrà heure. Per altra banda no tenia obligacions, no se li exigia res i ningú no es preocupava de si estudiava i feia els deures o no, en aquest aspecte tenia una vida relaxada, però les directrius pedagògiques devien ser d'allò més confoses. Una de les dites de la tia Angeleta era: que les noies havien de vigilar, l'home pujant-se els pantalons ho havia solucionat tot. 

Anà a les Paüles del carrer de l'Hospital, Sor Teòfila i Sor Petrita foren les seves mestres i l'amistat durà molts anys, anava sovint a veure-les amb els seus fills, fins que les traslladaren a altres punts d'Espanya, però quan venien anaven amb corporació a rebre-les i acomiadar-les: ella, els seus fills i les companyes de Col·legi, l'amistat amb les quals es mantingué al llarg dels anys i només truncà la mort.

Sempre conservà el contacte amb la mare i els germans, cada dia es veien, vivien al mateix carrer, al carrer de la Unió, la mare hi regentava una pensió des que enviudà, i quedà sola amb els sis fills, per això, la petita anà a viure amb els tios, una pensió freqüentada majoritàriament per homes no era lloc adequat per a una criatura de dos anys.

Els germans, a mesura que es feren grans s'embolicaren en política, fundaren el POUM junt amb Andreu Nin, primer compromesos amb el Partit, lluitant al front després,  hagueren d'exiliar-se al final, tampoc no pogueren estar per ella. Si bé sempre s'estimaren molt i mantingueren vius els llaços fraternals, estiguessin junts o allunyats. Retrobar-se, els que van poder, fou una experiència enriquidora, en la qual els absents també hi eren presents. En aquesta unió permanent la germana petita hi jugà un gran paper. Acudí sempre a totes les seves necessitats. Així és que la vida ella sola se la forjà.

Sociable i simpàtica en fou sempre i això l'ajudà a ser amiga i estimada de tots. I a assolir grans fites que ajudaren moltes persones i col·lectius.

L'ambient en què visqué potser no era el més adequat per a una nena, a les Paüles (monges amb mentalitat pròpia de l'època) fins a mitja tarda i d'allí al Teatre Còmic entre bambolines devia ésser un bon contrast. Era amiga del personal de manteniment, de les vicetiples, que li feien confidències (ves a saber quines) de les vedets...un totum revolutum peculiar, que estimava i l'estimava i hi era feliç i entre les monges també n'era, a casa la mare i els germans s'hi trobava bé i a casa els tios malgrat viure alguna situació que podria semblar sòrdida també se n'hi trobava, aquesta diversitat, aquesta globalització heterogènia de personatges i afectes, que metabolitzà molt bé, la feu comprensiva i

avançada al seu temps.

EN EL CÒMIC GAIREBÉ DE PLANTILLA

Fou una gran persona, la dona forta de la Bíblia. Estudià infermeria, pagant-se els estudis treballant, i tota la vida exercí gratuïtament la professió.

Es casà, tingué sis fills i fou la mare de tots, no tenia un no per ningú, tenia una increïble capacitat de treball i de resoldre els problemes de tothom i fou un exemple de dona: culta, entregada, responsable, eficaç, creativa i malgrat tenir una vida molt dura i estar sempre greument malalta tenia un gran sentit de l'humor. Si algú no es trobava bé on vivia, jove o vell, anava a parar a casa seva.
La seva mare amb els anys es tornà a casar i els dos avis visqueren amb ella fins que van morir, i això que primer morí l'àvia i el padrastre no havia conviscut amb ella fins que anà a viure amb la seva família, eren deu de colla més els afegits.

Una meravella de persona, que sempre fou respectada, admirada i estimada, una Supervedet de la vida i és que una bona llavor sempre serà una bona llavor i la malícia com la bellesa està en l'ull que mira.